Un altre paio amb blog

Any nou, vida nova... bloc nou

2007-12-21T16:30:00.000+01:00

Doncs això... Que com que diuen que el canvi d'any és un bon moment per emprendre noves aventures... I com que es dóna el cas que des del passat dissabte sóc el nou president d'ICV a la meva comarca (cosa que, us asseguro, té la seva part d'aventura)... I com que tinc la intenció de fer unes reflexions, diguem-ne, diferents... I com que em comprometo a ser més constant a l'hora d'actualitzar el meu quadern de bitàcora...

Us convido a passar-vos pel meu nou i flamant bloc:

http://jordigarriga.blogspot.com

La Campanya contra el 4t Cinturó: Dotze anys treballant pel desenvolupament sostenible al Vallès

2007-11-13T13:15:00.000+01:00

(Article publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental el divendres 9 de novembre)

La Campanya contra el 4t Cinturó ha convocat per al proper diumenge 18 de novembre una nova manifestació, aquest cop a Granollers. Un ja ha perdut el compte de quantes manis de la CCQC ha viscut: A Granollers, a Sabadell, a Terrassa, a Abrera... Han passat dotze anys des que es va constituir la plataforma ciutadana més important que hi ha hagut al Vallès en molt de temps, capaç d’aglutinar entitats culturals i esportives, grups ecologistes, associacions de veïns, sindicats, partits polítics... I tothom en defensa d’una idea comuna: També al Vallès cal una nova manera de pensar la mobilitat, superant l’època desarrollista de les grans infraestructures, potenciant el transport públic i contribuint a concebre un model de territori on el desenvolupament econòmic i social pogués anar de la mà de la protecció del patrimoni natural.

En aquests dotze anys la Campanya ha madurat i ha estat capaç no només de manifestar la seva oposició (sempre raonada) a un projecte concret com era el del 4C, sinó de construir una alternativa i posar-la sobre la taula per tal de ser debatuda. Una proposta no només de mobilitat (que també) sinó de model de territori. Ningú podrà acusar mai la CCQC d’instal•lar-se en la “Cultura del No”.

Algunes d’aquestes argumentacions fetes per la Campanya ja han estat acceptades de manera més o menys explícita. Les darreres propostes de traçat del que ara anomenen “Ronda del Vallès” posen de manifest que la qüestió no és, com es deia anys enrere, fer un by pass al nord de l’AP7 per al trànsit de llarg recorregut (amb la pressió urbanística que això generaria sobre espais agroforestals fins ara prou ben conservats) sinó que el que cal solucionar són les comunicacions internes entre els continus urbans de la plana vallesana. I també hi ha (amb matisos, certament) consens en què aquestes comunicacions no es poden resoldre només pensant en noves autovies, sinó que cal millorar la xarxa de carreteres secundàries i, sobre tot i de manera urgent, tirar endavant nous projectes de línies de ferrocarril.

Encara hi ha, no obstant, molta feina a fer. En els propers mesos es decidirà bona part d’aquest model futur de mobilitat (i per tant de planificació territorial) per al Vallès, i cal que la societat continuï demanant solucions reals basades en el sentit comú i en el respecte pel territori. És l’hora de deixar-se sentir en defensa de més i millor transport públic; d’unes infraestructures dimensionades amb seny, integrades en el paisatge i respectuoses amb els ecosistemes; d’un urbanisme ordenat i racional que, a la vegada que aporti serveis als ciutadans i les ciutadanes, permeti la protecció i la correcta gestió de la immensa riquesa natural que encara es preserva a la nostra comarca; d’una reformulació de la mobilitat que serveixi per reduir els alarmants nivells de contaminació atmosfèrica i per lluitar contra el canvi climàtic.Per tot això és important que el proper dia 18 deixem sentir la nostra veu. Per un Vallès viu, divers i a la mida de les persones. Per un Vallès sense 4t Cinturó.

JEV de Granollers i les coses senzilles

2007-11-08T13:55:00.001+01:00

Els companys i les companyes de Joves d'Esquerra Verda de Granollers han creat una pàgina web pròpia on hi podreu llegir notícies i articles d'opinió i trobar material de les diferents campanyes de JEV.

Escric això no només per fer-los publicitat (que també, i que se la mereixen) sinó perquè crec que val la pena que hi doneu una ullada ni que sigui per llegir el seu darrer article: Cosas Sencillas, on es parla de les dificultats que pateix en la seva mobilitat quotidiana una persona que es desplaça en cadira de rodes a partir de les experiències d'una companya d'ICV de Granollers, la Patricia Carmona.

L'article, tot un exemple de compromís social i de sensibilitat . La Patricia, tot un exemple de superació i de lluita. Felicitats.

Què més cal perquè una ministra dimiteixi?

2007-10-22T16:15:00.000+02:00

(Cinc minuts després de publicar aquest article he llegit aquest altre sobre el mateix tema al bloc d'en Roger Morales que m'ha semblat brillantíssim: No es pot dir més amb menys paraules...)

22 d'octubre de 2007. Segon dia sense servei a les línies C2 i C10 de Rodalies RENFE i al corredor del Llobregat - Anoia dels FGC. Cent mil persones afectades en els seus desplaçaments diaris i obligats al lloc de treball o d'estudi. Un 10% més de cotxes circulant pels carrers de Barcelona que un dia normal. Diuen les previsions (altra cosa és que algú les pugui creure) que, en el cas de Rodalies, la cosa durarà entre una setmana i deu dies, i que farà falta almenys un mes i mig (!!!) perquè els trens tornin a circular pel túnel dels Ferrocarrils.

Situem-nos ara si fa no fa un any. Entre setembre i novembre de 2006 el servei de Rodalies pateix 50 "incidències" (un promig d'una cada dos dies) que provoquen retards importants i/o cancel·lacions de trens. El 14 de novembre Fomento destitueix Josep Manau com a gerent de Rodalies RENFE en considerar-lo màxim responsable del mal funcionament del servei. Simultàniament es posa en marxa un "pla de xoc" per acabar amb les deficiències.

Nou mesos després de posat en funcionament el citat pla, el 7 d'agost d'aquest any, la ministra Magdalena Álvarez visita l'estació de Sants i demana "confianza y paciencia" amb l'arribada de l'Alta Velocitat a Barcelona. En roda de premsa afirma que "no sólo admito, sino que pido disculpas porque hay una disfunción en Cercanías de Barcelona". I afegeix que confia que "a partir de septiembre, cuando las obras para la llegada del AVE avancen, se pueda disponer de ocho vías para la red de Cercanías, superando así las diversas eventualidades que puedan acontecer." El cas és que, només entre gener i abril, s'havien produït altres 50 "incidències" com les de la tardor anterior.

La visita de la ministra a Barcelona ve acompanyada del desembarcament de Víctor Morlán, Secretario de Estado de Infraestructuras i Planificación, a la seu de la Delegación del Gobierno a Catalunya. També es crea un ens, el Centre Coordinador d'Operacions Ferroviàries Barcelona 2007, presidit pel mateix Morlán i que té com a objectiu prioritari "obtenir una diagnosi immediata de les deficiències del servei (...) i començar a adoptar mesures de manera imminent." O sigui, un "pla de xoc versió 2.0".

I dos mesos i mig més tard estem com estem: Amb tres línies fora de servei, la confiança dels usuaris sota mínims i una promesa electoralista de Zapatero segons la qual l'AVE arribarà a Barcelona el 21 de desembre (un dia abans que a Valladolid i dos dies abans que a Màlaga, perquè no es pugui dir que no es prioritzen les actuacions a Catalunya).

Vist tot plegat, es poden treure algunes conclusions:

1. El Ministerio de Fomento que encapçala Magdalena Álvarez ha estat incapaç, en un any llarg, de trobar cap solució real al caos de Rodalies a Barcelona, així com d'impedir que les obres de l'Alta Velocitat agreugessin la situació.

2. A falta de solucions, el Ministerio ha optat per vendre fum i prendre decisions de cara a la galeria: el cessament de Manau, els diversos "plans", l'arribada de Morlán a Barcelona...

3. Ha mancat valentia política per endarrerir l'arribada de l'Alta Velocitat a Barcelona (total, algú se'n recorda de quan s'havia de produir originalment?) a canvi de prendre les mesures necessàries per assegurar la qualitat del servei de Rodalies.

4. El 21 de desembre com a data d'inauguració de l'AVE Madrid - Barcelona sembla, ara com ara, poc realista, si més no amb el servei en plenes condicions de qualitat i seguretat. A ningú s'escapa ja el caràcter electoralista de la promesa.

5. El govern socialista (?) ha prioritzat en tot moment un servei elitista (les estadístiques parlen de menys d'un 2% d'usuaris de l'AVE sobre els totals de RENFE) sobre les Rodalies, un veritable servei públic que usen treballadors i estudiants i que esdevé un element d'equitat social i de vertebració del territori.

6. És evident (i lògic) que costarà molt que els usuaris de Rodalies recobrin la confiança en la qualitat del servei. En aquestes condicions es fa molt difícil demanar al conjunt de la societat una aposta pel transport públic en general i pel tren en particular. Flac favor per a la lluita contra l'elevada contaminació atmosfèrica a la Regió Metropolitana i contra les repercussions de l'actual model de mobilitat sobre el canvi climàtic.

Ens trobem, doncs, amb un Ministerio de Fomento que ha donat (i continua donant) una sensació d'ineptitud i ineficàcia absolutes. Per una situació similar el PSOE es va fer un fart de demanar la dimissió d'Álvarez Cascos com a ministre del ram en el govern d'Aznar. I sí, Cascos va fer prou mèrits com per ser cessat. Aleshores, per pura coherència...

El Pacte Nacional per a l'Habitatge: L'intervencionisme necessari

2007-10-10T15:29:00.000+02:00

Com segurament ja sabreu, aquest passat dilluns es va signar el Pacte Nacional per a l'Habitatge 2007 - 2016 (podeu llegir-ne el text complet aquí). Aquest Pacte, conjuntament amb la Llei del Dret a l'Habitatge a Catalunya (de propera aprovació) han de ser les dues eines amb les quals el Govern de la Generalitat afronti de manera decidida el principal problema que patim avui dia els joves (i no tan joves) d'aquest país: el de l'accés a una vivenda digna.

El PNH té el consens de prop de quaranta entitats que van des dels tres grups del Govern d'Entesa i Ciutadans fins als sindicats majoritaris passant per l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis (APCE). He d'admetre que el fet que aquesta darrera organització donés suport al Pla em generava una certa inquietud, tot i saber que des del Departament de Medi Ambient i Habitatge, tant en l'època de Salvador Milà com ara amb en Cesc Baltasar de conseller, s'havia treballat per un Pacte i una Llei agosarats i profundament socials. La tranquil·litat, no obstant, me l'han vinguda a donar un diputat i una diputada dels grups que no han donat recolzament al PNH i que, pressumiblement, s'oposaran també a la Llei.

Així, el mateix dilluns llegia unes declaracions d'en Felip Puig, mai prou valorat (per desastrós) ex-conseller de Medi Ambient primer i de Política Territorial i Obres Públiques després, que es va despenjar dient que CiU mai se sumaria a un Pacte "intervencionista". Sentit això, ja em va envair una sensació de "anem bé": la dreta sempre ha usat despectivament aquest adjectiu per criticar qualsevol mesura destinada a trencar l'actual statu quo i aprofundir en la igualtat i la justícia social. Però la perla d'en Puig estava per arribar: "hi ha elements d'aquest Pacte (en referència a la disposició que, en condicions molt determinades, força la sortida a lloguer de pisos buits) que són fruit de la radicalitat ideològica d'ICV". Acabáramos! Felip, maco, m'has alegrat el dia!

Una estona després sentia a la ràdio unes altres declaracions que em van acabar de convèncer de les bondats del PNH. Àngels Olano, diputada i alhora regidora del PP a l'ajuntament de Granollers, deia: "El Pacte és inassumible per al Partit Popular perquè no respecta les lleis del mercat". Carai, però no serà potser que es tractava justament d'això? És el Mercat (en majúscules, com a rector únic de les polítiques econòmiques i socials) qui ens ha portat a la situació actual!

O sigui, que la dreta (tant se val si catalanista o espanyolista, de cara a l'euro aquestes etiquetes importen poc) pretén acabar amb el problema de l'habitatge sense modificar les inèrcies del passat, les que han generat l'actual bombolla immobiliària i, de rebot, han aconseguit situar l'edat mitjana d'emancipació del jovent d'aquest país en els 34 (!) anys. Sembla si més no difícil d'entendre. Perquè no vull ni pensar que el que passi realment és que CiU i PP no vulguin solucionar res... encara que costa trobar el motiu real pel qual s'oposen a un Pacte que aposta per, en deu anys, construir 250.000 habitatges protegits i rehabilitar-ne i treure'n al mercat altres 300.000.

Benvingut sigui l'intervencionisme governamental contra les lleis implacables del Mercat...

Defensors de la terra

2007-09-25T18:32:00.001+02:00

Deu anys després de la primera edició, l'Associació per a la Defensa i l'Estudi de la Natura de Catalunya (ADENC) organitza els propers dies 4, 5 i 6 d'octubre la II Conferència dels Espais Naturals de la Plana del Vallès.

L'ADENC és una entitat que, en els seus vint-i-cinc anys d'història, s'ha caracteritzat per mantenir uns posicionaments rotunds en la defensa del territori. Però a la vegada (i això la distingeix d'altres associacions ecologistes) ha fet una gran feina d'elaboració d'argumentari. Les campanyes impulsades des de l'ADENC (us convido especialment a visitar la web de la Campanya Contra el 4t Cinturó) s'allunyen dels moviments localistes tipus "Nimby" (de l'anglès "not in my back yard", "no al meu pati del darrere") i parteixen sempre d'unes anàlisis riguroses i complexes que pretenen qüestionar, tant o més que actuacions puntuals, un model de desenvolupament que ens aboca a la insostenibilitat mediambiental i a unes majors desigualtats socials.

El programa d'aquesta II Conferència és una mostra de la complexitat amb què es pretén abordar la problemàtica d'uns espais, els de la plana vallesana, sotmesos a unes enormes pressions: un urbanisme dispers i incontrolat, la construcció de noves infrastructures de dubtosa necessitat, la pèrdua de biodiversitat causada fonamentalment per l'alteració dels ecosistemes... Una situació davant la qual es fa necessari armar-se de raons per defensar que, també al Vallès, un altre model de desenvolupament és possible.

Sant Tornem-hi... (2a part)

2007-09-24T16:49:00.000+02:00

Aquí va el segon (i últim, tampoc és qüestió d'avorrir) lliurament de dissertacions des de l'hamaca:

El pacifista amic d'ETA. Reconec que la mort de Lluís Maria Xirinacs no em va produir ni fred ni calor. Sóc massa jove (sí, de veritat!) per recordar en primera persona els seus temps de militant pacifista i de lluitador per les llibertats. I en la seva darrera època, la del discurs al Fossar de les Moreres per la Diada de 2002, sempre em va donar la impressió de ser un home amb un malaltís afany de protagonisme i un xic il·luminat, que enyorava el passat (per allò del que hagués pogut ser i no va ser) més que no pas vivia el present. En qualsevol cas, el seu suïcidi i el posterior funeral a Santa Maria del Mar van servir perquè tornessin a fer-se paleses dues postures ben vigents a la societat catalana i que, de tant extremadament allunyades, s'acaben assemblant per estúpides i demagògiques: la dels qui pretenen atorgar falsos carnets de catalanitat vertadera i la dels qui identifiquen malintencionadament nacionalisme amb radicalitat i violència. Res de nou, vaja.

La crisi de les hipoteques de risc. (Per cert, hi ha alguna hipoteca que no sigui de risc, si més no per qui la subscriu?) Dit això, i per més que ho he intentat, ho he d'admetre: No he entès res. No he estat capaç de comprendre com, d'un dia per l'altre, la suposada bonança econòmica salta pels aires, les borses es desinflen i els bancs han de demanar crèdits. I el que és pitjor: Em temo que no sóc l'únic. Em dóna la impressió que som una immensa majoria els ciutadans que ens mirem amb cara de tòtils i com si no anés amb nosaltres, ja no aquest esdeveniment puntual, sinó el seguit de moviments (sovint tan espasmòdics) d'això que anomenen macroeconomia. Això sí, qui més qui menys es quedarà amb la impressió que, al final, quan "el sistema és reajusti", els danys recauran irremeiablement sobre els mateixos de sempre...

Sant Tornem-hi... (1a part)

2007-09-17T15:11:00.000+02:00

Encara que els meteoròlegs i els astrònoms insisteixin a dir el contrari, l'estiu s'ha acabat. Els nens (i les nenes) ja han tornat a l'escolai els pares (i les mares) als embussos de trànsit. Els psicòlegs es fan d'or curant depressions post-vacances i els advocats fan el mateix tramitant els divorcis de les parelles que han descobert, durant la dura convivència de l'agost, que no se suporten.

Amb la celebració de la Diada també la classe política dóna per finalitzada la treva estiuenca. Una treva, tot sigui dit, que aquest any a la pràctica no ha existit. I ara al blocaire, que tot just intenta tornar a la rutina, se li acumula la feina de dir la seva sobre els temes que han mantingut, també a l'estiu, accelerat el pols de l'actualitat. Sí, ho podia haver fet abans, però... qui llegeix blocs a l'agost, podent estar a la platgeta!?

Aquí va, doncs, un primer lliurament de les meves cabòries estiuenques:

El debat de les infrastructures. Els col·lapses a les autopistes, l'apagada de Barcelona (hi haurà boom de natalitat el proper abril?), l'eterna crisi de Rodalies... Tot plegat ha contribuït a generar una certa (i en bona mesura justificada) sensació que les coses no van bé, sobre la qual ja gaire bé tothom ha dit la seva. I, en certs casos, de manera interessada i aprofitant, com diuen en castellà, que el Pisuerga passa per Valladolid. Que calen més inversions? Evidentment! Però potser el problema és més de microcirurgia allà on fa falta que no pas de grans operacions: Ni la MAT solucionaria els problemes d'abastament elèctric a l'àrea metropolitana ni les autopistes es poden dissenyar pensant en un flux de vehicles que només es dóna tres o quatre vegades a l'any...

La mala jugada de Zapatero als navarresos. Per què a Navarra no es pot formar un govern de progrés amb la participació de les forces nacionalistes? Per què el model que sí és vàlid a la Generalitat i a la Xunta no ho és al Govern Foral? Tanta por tenia el PSOE que un pacte amb Nafarroa Bai li fes perdre vots (i potser les eleccions generals) als feus dels barons socialistes? La desició del PSOE, executada per aquest braç armat de l'aparell del partit que és Pepe Blanco, no només desautoritza el Partit Socialista Navarrès, que o molt m'equivoco o poc podrà contribuir a la reelecció de Zapatero el proper març. També deixa tocats els arguments dels qui, com la gent d'Aralar, pretenen convèncer el món de l'esquerra abertzale que qualsevol idea és defensable per mitjans pacífics i democràtics. Fins quan serà considerat un apestat Patxi Zabaleta?

Corrents interns, plataformes i d'altres històries sobiranistes. Primer van ser a ERC la gent de Carretero per una banda i les JERC i l'Uriel Bertran per una altra. I després, no passava dia sense que algun conseller nacional de CiU creés el seu xiringuito per competir a la lliga per veure qui la té més llarga (la vena sobiranista, s'entén). Entre refundacions del catalanisme, cases comunes d'estil mas-maragallià i referèndums a la quebequesa ens hem oblidat que, tan important o més que el debat identitari, és l'eterna lluita entre esquerres i dretes. Perquè, si elevar el sostre de l'autogovern no ha de servir per fer un país socialment més just i mediambientalment més sostenible, potser que ens deixem de tantes històries...

Llibertat!!!

2007-07-20T20:28:00.000+02:00

CONTRA LA CENSURA I PER LA LLIBERTAT

VISCA LA REPÚBLICA!

VISCA EL JUEVES!!!

Lizartza i la Llei de Partits

2007-07-09T16:59:00.000+02:00

Lizartza és un poblet de Gipuzkoa, d’uns sis-cents habitants, envoltat del típic paisatge basc de turons verds i rierols d’aigües netes i fredes, i situat al peu de la carretera vella de Pamplona a Sant Sebastià, molt a prop de Tolosa. Jo el vaig conèixer per casualitat, farà cosa de deu anys, quan buscava ja cap al tard un hotel on passar la nit abans d’arribar a Donosti.

Al Jose Mari, un hostal de carretera on el més gran era l’aparcament, hi havia habitacions de sobra tot i que estàvem a mitjans d’agost i a la costa, amb prou feina a mitja hora de cotxe, era impossible trobar allotjament. La majoria dels hostes eren camioners i viatjants de comerç, la majoria bascos i navarresos. Els meus acompanyants i jo érem els únics turistes, i a l’hora de sopar al restaurant vam despertar alguna que altra mirada escrutadora. No era pas que no fóssim benvinguts, però semblava evident que per allà no estaven massa acostumats a rebre visites foranes. Res que no solucionés una matrícula de Barcelona al cotxe i el fet d’expressar-nos amb un marcat (exagerat?) accent català.

Fins fa uns dies, Lizartza era per a mi un record de banys gèlids a l’Añarbe, al capvespre, i de visites nocturnes al bar del poble (sí, l’Herrikotaberna) on, a part de beure (molt) es cantava i es feien classes d’euskera. Però la setmana passada em vaig trobar aquell poblet basc a la capçalera de tots els informatius amb motiu de la presa de possessió, entre insults i més d’una empenta, de la nova alcaldessa, Regina Otaola, del Partit Popular.

En condicions normals, el nomenament de l’alcalde de Lizartza no seria notícia. Però es dóna el cas que de normals, les condicions, no n’eren pas. A les eleccions del 27 de maig a Lizartza només es va presentar una candidatura “legal”, la del PP. La llista d’Acció Nacionalista Basca havia estat invalidada als jutjats i el PNB, que havia governat entre 2003 i 2007 ni més ni menys que amb el seu portaveu nacional, Joseba Egibar, com a alcalde, s’havia postulat pel vot en blanc (Batasuna havia copat l’alcaldia fins el 2003). I els resultats de les urnes van ser: 142 vots en blanc, 186 nuls (majoritàriament d’afins a l’esquerra abertzale) i només 27 a la candidatura encapçalada per Otaola.

Dit d’una altra manera: El PP és l’única força representada a l’ajuntament de Lizartza havent obtingut poc més del 7,5% dels vots emesos. Qüestions legals al marge, no em sembla lògica la situació. Una cosa és expulsar els violents a les institucions i l’altra convertir aquestes institucions en reductes de poder allunyats de la realitat del carrer. Un poder, d’altra banda, molt relatiu i molt poc útil: Quina capacitat real tindran la senyora Otaola i el seu equip per “governar” el municipi? Quant de temps pot sostenir-se algú a l’alcaldia d’un poble on nou de cada deu veïns no el votarien mai de la vida? I encara més: Pot, aquest Ajuntament, jugar cap paper en el camí cap a la normalització de la situació política i de la convivència ciutadana? Les respostes a aquestes preguntes semblen evidents. El que no ho és tant, d’evident, és la solució a aquest trencaclosques que es repeteix a molts pobles del País Basc i de Navarra. Però, indubtablement, i vistos els fets, la solució no passa per l’actual Llei de Partits...

Iniciativa Verds, política a peu de carrer

2007-06-22T12:10:00.000+02:00

(Article publicat a Línia Vallès el divendres 22 de juny)

No resulta senzill valorar els resultats obtinguts per ICV al Vallès Oriental a les eleccions municipals del passat 27 de maig. Han estat molts els factors, uns de més propers a la diversa realitat local i d’altres més relacionats amb la política general, que han propiciat un desigual grau d’èxit de les candidatures d’Iniciativa a la comarca.

Caldria començar, no obstant, dient que el principal motiu de satisfacció és el fet d’haver pogut presentar una desena de llistes més que al 2003, dada que reflecteix l’important expansió territorial d’Iniciativa, també a la nostra comarca. L’aparició d’aquests grups de companys i companyes, en molts casos amb gent molt jove, decidits a acostar el projecte ecosocialista a municipis on fins ara aquest no era present ja és, per sí sola, una molt bona notícia.

Un altre aspecte a destacar és que, en la propera legislatura, ICV formarà part del govern a més municipis, on serà la garantia de polítiques d’esquerres i ecologistes de debò. Sense els bons resultats d’Iniciativa no haurien estat possibles noves majories de progrés (Aiguafreda, Bigues i Riells, Santa Maria de Palautordera...) ni la consolidació d’altres governs de l’esquerra plural nascuts en legislatures anteriors. Mentrestant, altres opcions “d’esquerres” han propiciat, per acció o per omissió, que ajuntaments on eren possibles majories de progrés (La Garriga, Cardedeu, La Roca, Sant Celoni...) hagin quedat en mans de CiU.

Dit això, és evident que també hi ha motius per a la reflexió autocrítica allà on els números no han sortit. ICV s’ha quedat fora de cinc ajuntaments on era present abans del 27-M. D’entre aquests mereix especial atenció el cas de Granollers, on els 916 vots obtinguts (el 4,3% del total) no han estat suficients per conservar la presència al consistori. Aquests resultats no són, ni de lluny, els que esperàvem la gent d’Iniciativa, i per tant ara s’obre un període per analitzar quines han estat les causes d’aquesta davallada, unes causes que de ben segur són prou complexes com perquè dediquem temps i esforç a evitar que es tornin a produir.

Aquesta ferma intenció d’esmenar els errors que s’hagin pogut cometre no treu, no obstant, que Iniciativa mantingui, també a Granollers, la mirada posada en el futur amb il·lusió i amb compromís; un compromís amb les persones que ens han votat, però també amb la ciutat en el seu conjunt.

ICV és un partit amb voluntat de governar i d’estar present a les institucions, però sense oblidar que la política es fa també amb el contacte directe amb la gent i plantejant propostes que responguin a les problemàtiques quotidianes de la ciutadania. És per això que els resultats del 27-M ens han d’esperonar, més encara, a treballar des de tots els àmbits on ens sigui possible per l’equitat, l’ecologia i l’ètica que pregonàvem en el nostre programa electoral. I això caldrà que ho fem de la mà dels moviments socials, de les entitats, dels col·lectius i de les persones individuals amb qui compartim plantejaments i objectius. Una política, en definitiva, a peu de carrer.

Bona gent

2007-06-19T15:20:00.000+02:00

Dissabte passat vaig assistir a l'acte d'enviament de voluntaris i voluntàries 2007 de l'ONG Associació Solidaris amb el Desenvolupament Bolivià. Un grup de gent jove (en alguns casos, molt jove, en d'altres no tant, oi Alberto?) que dedicarà el seu estiu, les seves vacances, a treballar en projectes educatius i d'inserció laboral destinats a millorar les condicions de vida d'altra gent jove que, pel simple atzar que suposa néixer en un país en vies de desenvolupament com és Bolívia, té unes perspectives de futur que els qui vivim al primer món segurament no arribem a imaginar.

L'acte de dissabte va celebrar-se a l'escola que la congregació dels Salesians té al carrer Rocafort de Barcelona. Destaco aquest detall perquè els qui em coneixen saben de la meva aversió cap a tot el que faci olor de vi de missa, una aversió que (negacions de la ciència al marge) té molt a veure amb els tradicionals posicionaments conservadors de l'Església, que - més al nostre país, i amb excepcions tan honroses com escasses - ha tingut el costum d'estar sempre més a prop dels poderosos que dels necessitats.

No sóc jo la persona més adequada per opinar sobre elements doctrinals, però des de la meva ignorància en la matèria em dona la impressió que el que vaig veure dissabte s'assembla molt més a una visió cristiana del món que ens envolta que no pas les declaracions habituals de monsenyor Rouco Varela i, ja no diguem, que les homilies matutines que emet Federico Jiménez Losantos des de l'emisora de l'episcopat espanyol. De debò que aquests personatges pertanyen a la mateixa Església que Pere Casaldàliga i Leonardo Boff!?

En fi, que si se'm permet la frivolitat, i parafrasejant aquell hugonot rei francès: Bolívia bé val una missa. I la gent que vaig conèixer dissabte, unes novenes i tot.

L'herència del regidor Vernet

2007-06-08T16:25:00.000+02:00

Com ja sabreu, després de les eleccions del passat 27 de maig Iniciativa per Catalunya Verds hem quedat fora del consistori de Granollers. Temps hi haurà per analitzar els motius d’aquests mals resultats i per fer plantejaments de futur. Caldrà fer autocrítica, evidentment, però avui i per fer el meu retorn a la blogosfera després de força setmanes prefereixo parlar de l’herència que Iniciativa deixa a la ciutat després de quatre anys al govern municipal.

Independentment de les aportacions que ICV hem fet en els darrers quatre anys al govern de la ciutat (moltes i prou valuoses; valgui com a exemple la defensa a ultrança de Palou com a zona no urbanitzable en el POUM recentment aprovat) no hi ha dubte que del que més orgullós em sento és del paper dut a terme des de la Regidoria de Mobilitat, creada precisament el 2003 i encapçalada durant tot aquest temps pel company Jaume Vernet.

En quatre anys, des de la Regidoria s’ha fet una aposta decidida i valenta per una mobilitat sostenible. Decidida perquè, amb pocs mitjans però amb molta voluntat política, s’han posat en marxa iniciatives notables, com ara el servei de bus als polígons, els itineraris escolars o la signatura del Pacte per la Mobilitat i la constitució del Consell Municipal de la Mobilitat. I valenta perquè en determinats moments ha calgut prendre decisions que, probablement, no eren les més populars possibles, però que estem segurs que eren les millors que es podien dur a terme en vistes al futur de la ciutat.

L’última acció de govern d’en Jaume Vernet al capdavant de la regidoria va ser la presentació, el passat dimecres, del servei de lloguer de cotxe compartit, el “Carsharing”. D’aquesta manera, Granollers es converteix en la segona ciutat de l’Estat, després de Barcelona, en dotar-se d’aquest sistema de racionalització de l’ús del vehicle que ja fa anys que triomfa arreu d’Europa. I en les properes setmanes i mesos s’inaugurarà la nova passarel·la de vianants sobre el Congost; es posarà en funcionament el servei de bicicletes de lloguer finançat mitjançant un conveni pilot amb l’Institut Català de l’Energia; es continuarà amb la reurbanització de determinats carrers a un sol nivell amb l’objectiu de pacificar-hi el trànsit i millorar-hi l’accessibilitat a les persones amb mobilitat reduïda; es procedirà a l’ampliació de l’illa de vianants del Centre... Mesures, totes elles, fruit de l’esforç i la feina ben feta per Iniciativa durant la darrera legislatura.

En Josep Mayoral té tota la legitimitat per fer, durant els darrers quatre anys, les polítiques que consideri més adequades per a Granollers. La ciutadania així ho ha volgut, i contra això no hi ha res a dir ni a fer. Si un cas recordar-li que, particularment en matèria de mobilitat, hi ha hagut qui li ha obert camí tot i els seus dubtes i una certa manca de gosadia a l’hora d’afrontar determinades actuacions. Que ara no li faltin ni valor, ni sort ni encert per continuar amb aquesta tasca.

Corruptes!!!

2007-04-11T15:50:00.000+02:00

En els darrers dies han sortit a la llum dos casos de presumptes irregularitats comptables en dues ONG prou conegudes: Anesvad, dedicada a l’acció sanitària i social en països en vies de desenvolupament; i Intervida, especialitzada en processos d’apadrinament d’infants al tercer món.

Les organitzacions no governamentals acostumen a aparèixer en les enquestes d’opinió com el conjunt d’entitats millor valorades socialment, amb puntuacions molt més altes que les que solen rebre l’Església, la judicatura, els mitjans de comunicació, els sindicats i, per descomptat, la classe política. I això és així no només per la bona imatge que s’associa a les ONG, sinó pel descrèdit i les ombres de corrupció i de partidisme que solen acompanyar polítics, jutges, fiscals, periodistes o bisbes.

Vagi per endavant la meva fervent admiració per la tasca que duen a terme la immensa majoria de les organitzacions no governamentals, des de les més conegudes (algunes - Greenpeace en seria el cas més paradigmàtic - es poden qualificar fins i tot de “mediàtiques”) fins les més anònimes. De fet, si visiteu l’apartat d’enllaços d’aquest bloc, en trobareu unes quantes a les quals pago religiosament les meves quotes i on no participo més activament per allò que el dia té només vint-i-quatre hores. Les ONG són actualment imprescindibles per cobrir els forats que, per desgràcia, deixen les administracions en àmbits tan diversos com la defensa del medi ambient, la lluita per la igualtat entre totes les persones o la cooperació internacional. Per això és particularment dolorós descobrir que, en una petita minoria d’aquestes organitzacions, també s’hi ha fet lloc la corrupció.

Casos com els d’Anesvad i Intervida poden generar inseguretat i dubtes entre les persones que, amb la millor voluntat del món, dediquem temps i diners - sovint sense anar sobrats de cap de les dues coses - a causes que considerem justes. Conec algú que fins i tot s’està plantejant deixar de fer-ho. Actitud errònia, aquesta! El desvergonyiment i la manca d’escrúpols d’uns pocs indesitjables no poden tirar per terra la fantàstica feina que fan la immensa majoria de les persones que treballen a les ONG. Que hi ha aprofitats? Evidentment. També hi ha una petita proporció de corruptes, trepes i malversadors entre els periodistes, els metges, els notaris, els sindicalistes, els farmacèutics, els drapaires, els esportistes d’elit, els lampistes o els funcionaris públics . Deixem-ho en què és un inconvenient de la pròpia condició humana.

I entre els polítics? Serveixi el raonament anterior per trencar-hi una llança a favor. El proper 27 de maig hi ha eleccions municipals. Només a Catalunya s’escullen més de 900 alcaldes i de 8.000 regidors (multipliqueu-ho per n i obtindreu el número de persones que opten a ocupar un d’aquests càrrecs). Ara hi ha dues opcions: Una, mantenir que aquests no-sé-quants milers de càrrecs electes en potència són (som?) tots iguals i que actuen tots per interessos personals. L’altra, creure que entre els molts de ciutadans que en les properes eleccions aspiren a ser escollits, la immensa majoria ho fan perquè creuen realment que poden aportar quelcom per millorar els nostres pobles i les nostres ciutats. I que, per desgràcia, entre ells es colarà algun corrupte, trepa i malversador. Com entre els periodistes, els metges, els notaris...

Jo personalment em quedo amb la segona opció. I vosaltres?

Per una mobilitat sostenible... i saludable

2007-03-26T11:43:00.000+02:00

(Article publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental el dilluns 12 de març)

El diòxid de carboni és un gas present de manera natural a l’atmosfera en petites concentracions. La seva presència, no obstant, ha augmentat en el darrer segle de manera notable a causa de les emissions antropogèniques. Avui dia hi ha un consens científic pràcticament absolut al voltant de la influència d’aquest fet sobre l’escalfament global de la Terra. D’altra banda, respirar de manera habitual concentracions elevades de CO2 incrementa el risc de patir malalties respiratòries i accidents càrdio-vasculars.

La reducció de les emissions de CO2 sembla assumida per una majoria de la població com una necessitat, no tant pels seus perjudicis per a la salut pública com pel seu impacte en l’efecte hivernacle. Els diaris en van plens i Al Gore n’ha fet un documental que fins i tot s’ha endut un Òscar de l’Acadèmia. Parlar de canvi climàtic està de moda, i és bo que així sigui perquè es tracta d’una de les amenaces més greus i immediates que haurà d’afrontar la humanitat.

Els òxids de nitrogen (NOx) són compostos també gasosos, però que no es troben a l’atmosfera de forma natural. Es generen en processos de combustió amb excés d’oxigen a temperatures elevades. La seva presència a l’aire, a banda de ser responsable de fenòmens de pluja àcida, és altament perjudicial per a l’aparell respiratori. A més, els NOx reaccionen amb la radiació solar per formar molècules d’ozó i causar l’anomenat “smog”, contracció dels termes anglesos “smoke” (fum) i “fog” (boira). La formació del ”smog” fotoquímic genera atmosferes altament oxidants, que irriten les mucoses i els ulls i provoquen problemes respiratoris.

Per la seva part, els aerosols i les partícules en suspensió de diàmetre inferior a les deu micres (les PM10) són sòlids o líquids de composició diversa: pols, sutge, vapors condensats varis... La seva presència a l’aire provoca el desgast prematur dels materials i redueix la visibilitat. En cas d’acumular-se a les vies respiratòries poden generar bronquitis i agreujar malalties de l’aparell circulatori.

Al voltant de la importància de reduir la generació d’òxids de nitrogen i de PM10 no existeix el mateix grau de conscienciació que amb el CO2. Doncs bé, resulta que els estudis duts a terme en els darrers temps han posat de manifest que les concentracions d’aquests dos grups de substàncies són, a tota la regió metropolitana de Barcelona, superiors als seus “valors llindar”. Dit d’una altra manera: la seva presència és prou significativa com per causar importants problemes de salut pública i, com a derivada, milionàries despeses en el sistema sanitari.

És per això que el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ha elaborat un Pla d’Actuació per reduir la presència dels NOx i les PM10 a l’aire de la conurbació de Barcelona. Aquest Pla contempla una vuitantena de mesures que afecten les diferents fonts emissores d’aquestes substàncies. N’hi ha de relatives a la indústria o a les activitats extractives, per exemple. Però el principal - i amb molta diferència - causant d’aquesta situació és el transport per carretera, de manera que serà aquest el que es veurà especialment afectat. Als mitjans de comunicació ha fet fortuna la proposta de reduir la velocitat a les autopistes de l’àrea metropolitana a 80Km/h, però aquest és només un exemple de com caldrà, des de ja mateix, posar-se a treballar per repensar el nostre model de mobilitat. Apostar decididament pel transport públic, reduir mitjançant filtres els nivells d’emissió dels nostres vehicles, potenciar l’ús de combustibles menys contaminants, restringir el trànsit en indrets concrets i a hores determinades... són mesures que caldrà prendre urgentment. Ni que sigui perquè ens hi juguem la salut.

Xavier Trias i els vots de la por

2007-03-21T17:26:00.000+01:00

Si bé encara falten dos mesos llargs per les eleccions municipals del proper 27 de maig, per a qualsevol que segueixi l’actualitat amb un mínim d’atenció és evident que ja estem en plena precampanya. Això vol dir que els qui han estat governant durant els darrers quatre anys s’esforcen a demostrar que la feina s’ha fet ben feta, com a argument per repetir mandat; i que els qui han estat a l’oposició posen iguals o majors ímpetus per criticar la gestió duta a terme i presentar-se com a alternativa de govern.

Fins aquí, evidentment, res a dir. Són les normes del joc democràtic i, encara que de vegades puguin arribar a donar-se visions sorprenentment contradictòries d’una mateixa realitat, és la ciutadania qui té el dret i la responsabilitat d’escollir versió dels fets mitjançant els seus vots.

D’aquesta manera, una campanya electoral és plenament comparable a qualsevol altra campanya publicitària. El candidat, el partit i el programa constitueixen un producte que es vol vendre de la millor manera possible al “client - elector”. I tothom és conscient que en un missatge publicitari hi ha una part d’argumentació, diguem-ne, objectiva; però que també es juga a provocar els instints i les passions del destinatari amb la finalitat de fer-lo més receptiu al producte en qüestió.

Ara bé: On està el límit en aquest joc? És lícit i ètic apel·lar als més elementals instints de la persona per incitar-lo a consumir? En un anunci de, per posar un exemple, perfum, admeto que seria difícil respondre a aquesta pregunta. Però crec sincerament que, quan del que es tracta és de guanyar-se la confiança de la ciutadania de cara a una contesa electoral, no s’haurien de tolerar segons quin tipus d’arguments, basats en suposades amenaces a necessitats bàsiques de la persona com la seguretat física i el benestar material més bàsic.

I això, perseguir el vot captiu de la desconfiança i la por injustificades, és el que estan fent CiU i el PP a Barcelona amb la qüestió del túnel del Tren d’Alta Velocitat. Aprofitant-se del desgraciat (i segurament evitable) accident del túnel de maniobres del metro al Carmel, els senyors Trias i Fernández Díaz estan manipulant i desinformant la ciutadania amb riscos que no existeixen. Perquè qüestionar, en ple segle XXI, l’existència de mètodes segurs i fiables per fer passar el TAV sota el carrer Mallorca és, o bé d’ignorants supins, o bé de rapinyaires de vots sense escrúpols. Volen dir Trias i F.Díaz que les desenes i desenes de quilòmetres de línies de metro i ferrocarril, carreteres, xarxes de serveis, etc. que hi ha al subsòl de Barcelona s’aguanten per casualitat? O que un Tren d’Alta Velocitat pot circular soterrat sota el Canal de la Mànega i no per l’Eixample de Barcelona? I posats a dir bajanades: Creuen de veritat a CiU i el PP que un govern de la ciutat, per molt d’esquerres (i per tant ateu i destinat al foc etern) que sigui, donaria llum verda a unes obres que suposessin el més mínim risc que la Sagrada Família s’enfonsés!?

Avui mateix llegeixo al diari que Convergència i Unió ha editat 30.000 fulletons amb el lema “No al túnel de l’Hereu”. Deixant de banda el ja gastat joc de paraules relatiu a la manera com va ser designat l’alcaldable socialista, caldria preguntar Trias i la seva gent per què la Generalitat va donar per bo el traçat del TAV per l’Eixample quan CiU era qui governava, si ara no el consideren apropiat. O per què els preocupa tant el túnel pel centre de Barcelona i tant se’ls en refot que a Montmeló, per posar un exemple dels defectes reals del traçat del tren de marres, els veïns puguin agafar-se a la catenària des de la finestra de casa: Hi ha ciutadans de primera i de segona?; depèn això del sentit majoritari del seu vot?

Per molt que Trias, Fernández Díaz i els altaveus mediàtics de la dreta pregonitzin l’hecatombe, Barcelona no s’enfonsarà al pas del TAV. Altra cosa serà si alguns d’aquests profetes de l’apocalipsi sobreviuran políticament a les eleccions de maig. De tant desesperats com se’ls veu un diria que ni ells mateixos ho creuen.

El futbol és així !?

2007-03-02T21:06:00.000+01:00

Aquest divendres s'ha fet pública la decissió del Comité de Competición de la Federación Española de Fútbol referent als incidents ocorreguts al partit Betis - Sevilla de dimecres passat. Com recordareu (perquè, encara que no us interessi el futbol, l'afer va ser portada a tots els mitjans de comunicació generalistes) el partit es va haver de suspendre després que un individu llancés des de la grada una ampolla de plàstic plena que va impactar al cap de l'entrenador del Sevilla, Juande Ramos, deixant-lo inconscient i obligant-lo a passar la nit a l'hospital en observació.

No em posaré ara a discutir si la sanció al Betis és o no justa en relació amb d'altres que s'han pres anteriorment per fets similars. De fet, tant me fa que els tanquin el camp per dos, tres o divuit partits, o que obliguin o no a acabar l'enfrontament que va quedar suspès. El que vull compartir és la meva fascinació per com una cosa tan trivial com un partit de futbol és capaç de treure el pitjor de cadascú i d'atraure tants personatges que, com a mínim, es poden qualificar de peculiars.

Des que tinc ús de raó, he vist un munt de directius de clubs de futbol comportant-se com autèntics mafiosos (potser perquè és el que són i per tant no se'ls pot demanar una altra cosa) que han aprofitat la seva privilegiada posició com a dirigents esportius per fer negocis de manera més o menys dissimulada. Així, entre requalificacions de terrenys i llotges plenes a vessar d'empresaris i polítics, han passat a la història negra del futbol patri personatges com José Luis Núñez, Ramón Mendoza, Augusto César Lendoiro o Florentino Pérez. Aquest darrer, sense anar més lluny, va convertir en temps de José María Aznar la llotja del Santiago Bernabeu en una segona seu del Consell de Ministres.

Fins ara, i amb el permís de José María Ruiz Mateos i senyora, el gran paradigma d'aquesta realitat havia estat l'ex-president de l'Atlético de Madrid, Jesús Gil y Gil. Perquè Gil, abans d'apoderar-se d'un club que va acabar intervingut judicialment perquè els seus comptes eren pur txapapote, i molt abans encara de convertir Marbella i la Costa de Sol en el seu "cortijo" particular, ja havia estat a la presó per l'afer de Los Ángeles de San Rafael: l'enfonsament el 1969 d'un restaurant en una urbanització de la seva construcció a la província de Segòvia on van morir 58 persones. Per allò va ser condemnat a més de quaranta anys de presó, però un indult del dictador va deixar la seva pena reduïda a... 18 mesos!

Tornant al partit de dimecres a Sevilla, els dos "capos" dels clubs de la capital andalusa han resultat ser dignes alumnes de l'escola "gilista". De fet (en castellà diuen allò de Dios los cría y ellos se juntan) José María del Nido, president del Sevilla Club de Fútbol, és l'advocat de Julián Muñoz i de l'Ajuntament de Marbella en l'Operación Malaya, i s'ha vist involucrat en un bon nombre de causes judicials de les quals (de moment) n'ha sortit ben parat. Dels negocis del màxim accionista del Real Betis Balompié, Manuel Ruiz de Lopera, se n'ha escrit menys, potser perquè venen més les seves excentricitats, com la de canviar el nom de l'estadi Benito Villamarín (president del club quan es va construir el camp) pel de Estadio Don Manuel Ruiz de Lopera.

Però ni la presència de personatges tan patètics com Del Nido i Lopera, ni el seu foc creuat de declaracions pressumptament incendiàries (encara que a la majoria ens acabessin semblant una baralla de pati de col·legi) serveixen per explicar alguns comportaments que es van veure dimecres a l'estadi bètic. I no em referixo al fet en sí del llançament de l'ampolla que va enviar Juande Ramos a l'hospital, perquè entre cinquanta mil espectadors sempre es pot colar un imbècil. El que em té, des de dimecres passat, absolutament horroritzat, són els talls de so que les emissores de ràdio han anat emetent i on se sent bona part de l'estadi cantant a cor "Juande muérete". O les cròniques periodístiques que expliquen com, quan l'entrenador del Sevilla era atès en una UVI mòbil, aquesta va ser apedregada (algú havia vist mai apedregar una ambulància!?) entre crits del tipus "dejadle que se muera, que no es del Betis".

A mi personalment se'm fa dificilíssim trobar una explicació a aquests fets. Puc entendre que la passió per uns colors, en la seva màxima expressió i magnificada per l'efecte d'una massa enfervorida, porti honorables ciutadans a enrecordar-se'n de la mare de l'àrbitre o a ridiculitzar la suposada tendència sexual d'un jugador de l'equip contrari. Accepto que això pot, fins i tot, arribar a formar part de l'espectacle. Però el que va passar dimecres a Sevilla va superar amb escreix tot això. Perquè, com titulava l'endemà el diari esportiu Marca: "Y si a Juande lo hubieran matado?" Doncs com va passar fa unes setmanes a Itàlia, quan un derbi Catania - Palermo va derivar en una batalla campal que va acabar amb un policia mort: unes setmanetes de "commoció nacional"... i torne'm-hi, que no ha estat res. Perquè l'espectacle ha de continuar, oi?

Prou agressions feixistes!

2007-02-21T12:36:00.000+01:00

Dissabte 24 de Febrer, a les 18h

Davant de l'Ajuntament de Terrassa

Concentració de repulsa contra

les agressions feixistes del passat dissabte

FEIXISME, MAI MÉS!!!

En un article anterior d'aquest blog comentava el risc de vanalitzar qualificatius com el de "feixista". Doncs bé, el que vull denunciar ara és una agressió feixista, amb totes les lletres, que va tenir lloc la nit del passat dissabte a Terrassa.

Cinc companys de Joves d'Esquerra Verda i un de Joves Comunistes van ser primer insultats, després amenaçats i finalment agredits físicament en ple centre de la capital vallesana per un grup d'una quinzena d'energúmens d'estètica neonazi, armats amb cadenes i un matxet. El company de JC encara és a l'Hospital de Terrassa. Un dels companys de JEV va rebre noves amenaces de mort l'endemà dels fets.

Davant de situacions com aquesta es fa difícil opinar sense recórrer a l'¡nsult i al menyspreu, que és tot el que es mereixen aquesta classe d'individus. Perquè a més de descerebrats i violents, són covards. Actuen de nit i en manada, com les bèsties salvatges. Amb la diferència que aquestes darreres ataquen per instint i, si més no, compleixen una funció a l'ecosistema. Els excrements amb cames que van actuar dissabte a Terrassa ho fan només per odi i tenen l'únic objectiu de sembrar la por entre les seves víctimes. I el que aconsegueixen és, senzillament, fer fàstic.

Amb l'objectiu de mostrar el rebuig més absolut a aquestes intolerables i repugnants agressions, s'ha convocat per al proper dissabte a la tarda una concentració unitària de repulsa. Allà ens hem de trobar tots els qui, malgrat les nostres legítimes diferències, creiem que la paraula és el camí i que la violència i les amenaces han de ser eradicades. Ens hi veiem.

Censura? No, gràcies!

2007-02-12T15:13:00.000+01:00

En les darreres setmanes han saltat a les primeres planes de l'actualitat diverses polèmiques relacionades amb el límit dels individus per exercir la seva llibertat d'expressió.

Així, per una banda, ha tornat a aparèixer, en forma de querella i de sol·licitud de multa, el conegut cas de Pepe Rubianes i les seves escatològiques declaracions sobre la unitat d'Espanya. Vagi per endavant que a mi en Rubianes no m'agrada, si més no en aquesta faceta seva de "groller professional". El conegut fragment de l'entrevista que li va fer l'Albert Om em va semblar d'un mal gust impropi d'una televisió pública. I no em va semblar correcte el paper de presentador i públic rient-li la "gràcia". Encara que coincideixi en gran part de les seves opinions, vull pensar que hi ha arguments més sòlids, tant en el fons com en la forma, per defensar-les. Dit això: Portar Rubianes als tribunals per allò em sembla una barbaritat. No sóc jurista i no sé si en aquelles declaracions va incórrer en cap falta o delicte. Si és així, potser el que cal es repensar les lleis...

A qui no han dut (encara) als tribunals és a Oleguer Presas pel seu article aparegut a La Directa de l'Hospitalet i al diari basc Berria. El seu és un cas que presenta un munt de facetes que cal analitzar. En primer lloc, el fet que l'Oleguer pertanyi a un col·lectiu, el dels esportistes d'elit en general i els futbolistes en particular, poc donat a expressar públicament les seves opinions polítiques; un no sap si per no ferir sensibilitats (és obvi que l'Oleguer deu tenir seguidors de tots els colors polítics) o perquè només són capaços d'articular frases estàndard del tipus "El fútbol es así, son once contra once y no hay enemigo pequeño". En qualsevol cas, i que jo sàpiga, l'únic estament que no té permès fer manifestacions de caire polític és el militar. De manera que, a no ser que s'hagi donat per bo el criteri dels ximples que consideren que un Barça - Madrid és la mare de totes les batalles, em sembla magnífic que el ciutadà Oleguer Presas expressi la seva opinió. Una opinió que, tot sigui dit, em sembla raonada i argumentada d'una manera exquisida, pròpia d'una persona educada, informada i amb criteri.

En el cas Oleguer, però, hi ha un altre element tant o més significatiu: La decisió de l'empresa valenciana de roba esportiva Kelme de rescindir-li el contracte de patrocini. Independentment que els arguments esgrimits en el seu comunicat siguin del tot surrealistes, no es pot obviar que Kelme no és una empresa "normal": Després que una mala gestió la portés a la bancarrota, i amb la seva imatge pública pel terra pels casos de dopatge apareguts en l'equip ciclista que portava el seu nom i que tenia en nòmina (altíssima, per cert) el ja tristament famós doctor Eufemiano Fuentes, Kelme va rebre una injecció econòmica desorbitada per part del govern valencià (sense anar més lluny, el citat equip ciclista es va passar a anomenar Comunidad Valenciana - Kelme, i el seu director, l'ex-ciclista Vicente Belda, es va passejar arreu publicitant la seva militància al Partit Popular de València, dirigit en aquells temps per Eduardo Zaplana). De manera que el que havia estat en els seus inicis una empresa gaire bé familiar es va acabar convertint en una joguina en mans de la Generalitat Valenciana. Com diria l'Oleguer, la meva bona fe em portaria a pensar que el Govern Valencià va decidir entrar a Kelme per tractar de salvar els llocs de treball que es podien perdre en cas de tancament, i per promocionar l'esport al País Valencià, i per... Però vist el que ha succeït, i coneguts els personatges que pul·lulen pel PP valencià, la bona fe es podria confondre amb ingenuïtat, i jo d'ingenu no en sóc.

No voldria passar per alt la resposta en forma de boicot que, partint del diari digital Vilaweb, s'ha generat com a mesura de suport a Oleguer i de càstig a Kelme. Des de certs sectors s'està intentant posar al mateix nivell aquesta iniciativa i la campanya de boicot als productes catalans (en particular al cava) durant la tramitació de l'Estatut. Res més lluny de la realitat. El boicot "selectiu" a empreses concretes que no respecten els drets fonamentals (entre els quals la llibertat d'expressió) és una pràctica no només legítima, sinó necessària. Que ho preguntin a Nestlé, si no. En comparació: Quins drets fonamentals, quines llibertats individuals i col·lectives atacava Codorniu? Doncs això: Res a veure.

He citat els casos de Rubianes i Oleguer perquè són els dos que, darrerament, han tingut més ressò mediàtic a casa nostra. Però, lamentablement, no són els únics. Ara mateix a França s'està jutjant per injúria el setmanari Charlie Hebdo, que va reproduir les tristament cèlebres caricatures de Mahoma publicades inicialment a Dinamarca. I més a prop, l'Audiència Nacional Espanyola ha presentat una querella per "injurias graves a la Corona" després de la publicació a dos diaris bascos, Deia i Gara, d'un article satíric del filòsof Nicola Lococo sobre la suposada cacera, a Rússia, d'un ós borratxo i ensinistrat per part del Rei Joan Carles.

Tots aquests exemples, i molts més que es podrien trobar, donen que pensar sobre si realment vivim en una societat lliure. Si a aquestes altures de la pel·lícula resulta que hi ha opinions publicables i d'altres que no ho són; si ens podem riure només de qui ens deixin fer-ho; si institucions com la monarquia o l'Església (qualsevol d'elles) segueixen sent tabús; si els límits al dret a opinar depenen de qui l'exerceix... potser que ens ho fem mirar, no us sembla?

Analfabetisme científic

2007-01-31T14:56:00.000+01:00

De l'enèssima (i darrera? no crec...) reforma en els plans d'estudis d'ensenyament primari s'ha discutit molt sobre la ja famosa tercera hora de llengua castellana. En canvi, sembla que ningú s'ha donat per al·ludit pel fet que l'únic camp d'aprenentatge que perd (moltes) hores de docència és això que ara s'anomena "Coneixement del Medi" i que, quan jo estudiava a l'escola, eren les Ciències Naturals i les Ciències Socials.

Per desgràcia, aquest no és un fet aillat. A Catalunya i a Espanya l'aprenentatge científic ha estat menyspreat en tots i cadascun dels models educatius que s'han anat aprovant, independentment del color polític dels seus autors. Suposo que és l'herència d'allò que sempre s'havia anomenat "cultura general" i que incloïa nocions més o menys bàsiques de llengua i literatura, filosofia, art, geografia i història, enteses generalment com la memorització d'una sèrie de personatges, llocs i dates. És freqüent que als concursos televisius del tipus "Saber y ganar" es pregunti pel nom d'un pintor flamenc o d'un compositor de piano francès; rarament, en canvi, hi ha qüestions sobre matemàtics, físics o biòlegs.

Per explicar aquesta realitat se sol recórrer a l'estúpida memorització de la llista dels reis gots que van patir els nostres pares. Però no cal anar tan enrere. Jo mateix, que vaig decantar-me per les ciències des de ben aviat, vaig haver de barallar-me amb les declinacions llatines i les traduccions de frases nyonyes del tipus "Els nens donen roses als mariners"; o amb la llista de les preposicions castellanes ("A, ante, bajo, con, de, desde..."). I quan vaig fer la Selectivitat em vaig haver d'examinar de filosofia... però no de biologia o de química. I jo volia ser enginyer! Això per no analitzar la pràctica inexistència en els temaris de la història de la ciència i de la tecnologia.

Però resulta que, a començaments del segle XXI, vivim en un món on tenir mínim un bagatge científic (una "cultura científica general") resulta (cada cop més) imprescindible. Ni que sigui per no sentir-nos uns perfectes estúpids: Per què s'encén la llum quan apreto l'interruptor? Hi ha un autor, Javier Fernández Panadero, que ha convertit en "best-seller" un llibre que es titula "Per què el cel és blau". Sí, una collonada, però... per què el cel és blau? Tant poc ens preocupa conèixer tot el que ens envolta?

Polítics, sociòlegs, economistes... Tothom està d'acord que, entre els temes claus que hem d'afrontar com a humanitat durant els propers anys, hi ha el canvi climàtic, la crisi energètica o l'optimització dels recursos hídrics. Problemes amb una base científica inqüestionable. I nosaltres sense saber per què el cel és blau...

Per cert: El personatge de la fotografia és Wilhelm Conrad Röntgen. Ja sé que no és ningú per estar inclòs en els plans d'estudi. Només va descobrir els rajos X i va fer la primera radiografia de la història. Nimietats...

De Carla Bruni a Pilar Rahola

2007-01-25T20:20:00.000+01:00

Llegia ahir un article de Jordi Bianciotto, crític musical de El Periódico, on atorgava a Carla Bruni el "Premi a la Redempció 2007". I tot perquè la Bruni era, no massa anys enrere, el viu exemple de la frivolitat de la passarel·la, i ara se'ns apareix com a cantant de culte, versió intel·lectualoide. No penso posar en dubte el criteri de l'autor, més que res perquè la vida d'una abans-model-ara-cantant m'interessa més aviat poc. Ara bé, com a cas paradigmàtic de redempció, digne no només de premi sinó d'estudi per part dels sociòlegs patris, a mi fa temps que em té perplex el de Pilar Rahola.

Analitzem-lo una mica, només per sobre. La Rahola era, a mitjans dels noranta, la icona femenina de l'independentista català; diputada al Congrés i tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Barcelona per ERC. L'any 97, a causa de "greus dissensions internes que deriven en una guerra oberta" a Esquerra (cita de la seva web personal) abandona ERC i, amb Àngel Colom entre d'altres, funda el Partit per la Independència. Això sí, durant prop de tres anys, en lloc de tornar l'acta de regidora a Esquerra, protagonitza un dels casos de transfuguisme polític més sonats de la història de la democràcia a Catalunya.

A les eleccions municipals de 1999 el PI resulta escombrat. Obté cinc regidors a tot Catalunya. A Barcelona, amb Pilar Rahola de cap de llista, no arriba a l'1% dels vots (ERC se'n va per sobre del 6,5%). Àngel Colom demana asil polític a CiU, però ella no l'acompanya i abandona la política. Des d'aquell moment la seva màxima notorietat l'assoleix com a tertuliana televisiva a l'inefable "Crónicas Marcianas", al costat de personatges de la talla intel·lectual del "padre" Apeles, Boris Izaguirre, Javier Cárdenas i el comte Lecquio, entre d'altres.

Un cop tancat el xiringuito marcià comença la part de la biografia de la senyora Rahola que jo no aconsegueixo assimilar (l'anterior l'assimilo per la gran capacitat humana d'adaptar-se al medi quan es tracta d'arribar a final de mes) Mentre els seus col·legues d'escridassades nocturnes desapareixen del mapa o, en el millor (o pitjor) dels casos passen a nodrir el catàleg d'esperpents de les tele-escombraries pàtries, a la Pilar la comencen a reclamar des dels mitjans de comunicació, diguem-ne, seriosos. Periodistes de reconegut prestigi com Luis del Olmo, Antoni Bassas i, sobre tot, Josep Cuní, la converteixen en analista de referència de la política catalana. Una "creadora d'opinió", que se'n diu.

I així fins avui. Ara mateix Pilar Rahola publica articles a El País, El Periódico de Catalunya i el Diari-subvencionat-altrament-anomenat-Avui. I és una de les protagonistes de les tertúlies dels Matins de TV3 (la Teva?). Allà on va deixa constància de quines són les seves obsessions. Una és la crítica (no negaré que de vegades, només de vegades, justificada) a tot el que olori a Islam, i la defensa a ultrança de l'estat d'Israel, assassinats sel·lectius inclosos. L'altre (oh, sorpresa!) és la repassada contínua, sovint despiadada, a la classe política del país.

Recordo quan, passades les eleccions autonòmiques de novembre passat, la Rahola i el seu inseparable Cuní intentaven desxifrar el significat de l'elevada abstenció. Van concloure que la classe política i la ciutadania circulaven per vies diferents, i que en conseqüència els votants havien perdut la fe en uns dirigents més preocupats per assegurar-se la seva quota de poder que per resoldre els problemes de la majoria. Tampoc vull oblidar el reguitzell de comentaris burletes, ratllant l'insult, que ha dedicat en els darrers dies a l'Imma Mayol després que l'ecosocialista digués que "entre un okupa i un especulador, jo estic amb l'okupa".

No seré jo qui li negarà a Pilar Rahola el dret a opinar i, si li paguen, a fer-ho en públic. Tampoc tinc massa interès a rebatre-li arguments. El que sí li agrairia és que, posada a ser paladí de la decència política, admetés que allò del seu transfuguisme va estar molt lleig i no va contribuir, precisament, a millorar el grau de confiança dels ciutadans en la classe política. O que, a banda de jutjar la frivolitat i la irresponsabilitat alienes, entonés un "mea culpa" pels seus anys (molt ben pagats, per cert) al repugnant circ-menjadora de Xavier Sardà.

Almenys la Carla Bruni ha admès que la professió de model té gran part de bluf i de mentida...

Devaluant les paraules

2007-01-19T10:50:00.000+01:00

Ahir el president del Partit Popular, cap de l'oposició i protagonista habitual d'aquest blog, Mariano Rajoy, declarava als mitjans que la postura de la resta de grups del Congrés respecte el PP és "estalinista". I tot perquè, des del PSOE fins a Coalición Canaria, Nafarroa Bai o Izquierda Unida, per citar partits amb ben poques similituds idiològiques, s'han posat d'acord a no tolerar l'ús partidista que el PP vol fer del debat en seu parlamentària sobre la política antiterrorista del Govern.

No vull insistir més, però, en la lamentable (i perillosa) deriva que des de fa temps afecta el principal partit de l'oposició. En el que vull centrar-me avui és en l'ús fora de lloc que massa sovint es fa del llenguatge entre la nostra classe política i, de vegades i potser per mimetisme, entre una part de la ciutadania.

Suposo Rajoy coneixedor de la història. Sap, per tant, qui va ser i què va fer Iósif Stalin. I sap, doncs, que comparant la situació política espanyola actual amb un règim estalinista està dient una autèntica barbaritat. Similar a la que va deixar anar quan va comparar la "persecució" (?)del PP per part de la resta de forces polítiques amb "la que van patir els jueus durant el nazisme".

No obstant, cal repartir culpes. Perquè també és habitual, des de sectors de l'esquerra, anomenar "feixistes" els qui, legítimament, defensen postures polítiques més conservadores. El mateix adjectiu s'ha popularitzat entre cert nacionalisme més o menys radical per qualificar el que també anomenen "forces espanyolistes". Així, el PP ha deixat de monopolitzar el suposat "feixisme" a Catalunya davant l'aparició de Ciutadans. El PSC també rep sovint aquest qualificatiu, mentre que CiU, ICV i, darrerament, ERC, s'acostumen a quedar com a "botiflers", "traïdors" i similars. Saura pot, en un mateix fòrum d'internet, ser titllat de "estalinista" i de "botifler". I en les manifestacions dels grups "antisistema", com se'ls sol anomenar als mitjans de comunicació, és habitual sentir allò de "vosaltres, feixistes, sou els terroristes!" dedicat a la policia o a qualsevol polític que passi per allà.

Derivar la dialèctica política cap a aquestes desqualificacions gratuïtes és, en primer lloc, una mostra alarmant de manca d'arguments més convincents. A més, genera un insofrible ambient de crispació i de confrontació entre els seguidors d'uns i altres (entre els qui s'ho miren amb més distància més aviat causen vergonya aliena i donen motius per desentendre's del debat polític)

Però el que pot ser més greu: L'insult barat i la desqualificació conscientment grotesca de l'adversari poden acabar desgastant les paraules i devaluant-ne el significat. I, com en el conte del llop, el dia que se'ns vingui a sobre un feixista de veritat potser no en farem cas, de tantes vegades com ens n'hauran avisat sense raó...

Fàstic i fastig

2007-01-15T14:53:00.000+01:00

"Fàstic", diu el diccionari, significa "Sentiment de repugnància". No confondre amb "Fastig" (sense accent i acabat amb "g"), que vol dir "cansament de l'ànim per una cosa de què ens sentim saciats". Encara que, de vegades, hi hagi situacions que a un li provoquin tant una sensació com l'altra. Per exemple, l'actitud del Partit Popular envers tot el que envolta la situació política a Euskadi.

Durant els prop de deu mesos de treva d'ETA, la plana major del PP no va deixar de bombardejar-nos amb la teoria que l'Estat s'estava abaixant els pantalons davant dels terroristes. Segons això, mentre el Govern negociava i pactava amb ETA sobre l'autodeterminació, la territorialitat i l'amnistia per als presos, els jutges aplicaven la llei amb màniga ampla (o directament se la saltaven) i les forces de seguretat donaven peixet a pistolers i "kaleborrokos".

Particularment patètic em va semblar, durant tot aquest període, el paper d'Ángel Acebes. Deixant de banda la vergonya aliena que em suposa veure aquest personatge com a membre de la cúpula dirigent del primer partit de l'oposició, la seva recurrència en l'argument que "el procés de pau estava donant aire a ETA quan aquesta estava pràcticament derrotada" m'omplia de perplexitat. ¿Com s'ho havia fet, benvolgut Señor-Dos-Líneas-De-Investigación, una banda "acorralada per la justícia i les forces de seguretat de l'Estat", per fer saltar pels aires els trens de Madrid? Ah, m'oblidava de la "teoria de la conspiració": En els atemptats de l'11M ETA havia tingut el suport del PSOE, els serveis secrets marroquins, policies corruptes, fabricants d'àcid bòric, el Grupo PRISA, Pilar Manjón, Almodóvar i McNamara, l'equip reserva del Rayo Vallecano, un venedor de cupons del carrer Serrano i el col·lectiu gai de Chueca al complet. Així qualsevol!

Tornant a on estàvem: Que el 30D va quedar demostrat que ni territorialitat, ni amnistia, ni (llàstima!) autodeterminació.

Arribats a aquest punt un (il·lús!) podia esperar que, després de l'atemptat de Barajas, el PP considerés que la ruptura del procés de pau ja era per sí sola una victòria política fàcilment convertible en rèdits electorals i que, ni que fos recordant la ruptura de l'anterior treva el 1999 quan Aznar era president del Govern, optarien per plegar veles i no furgar més en la ferida.

Però no. Mentre la resta de forces democràtiques (amb les seves legítimes diferències) tancaven files a la recerca de la unitat d'acció contra ETA, Rajoy i companyia no han dubtat a seguir utilitzant la política antiterrorista per fer campanya electoral (per cert, ¿això no ho vetava explícitament el famós "Pacto por las Libertades y Contra el Terrorismo" que al PP tenen de lectura de capçalera al costat de la "Sacrosanta Constitución" i el "Camino" d'Escrivá de Balaguer?)

La falta d'escrúpols i de vergonya del Partit Popular (i d'aquesta filial que s'han muntat a l'AVT gràcies a l'inefable Francisco José Alcaraz) ha arribat al seu súmmum aquest darrer cap de setmana amb la seva negativa a assistir a la manifestació convocada pels sindicats i les associacions d'immigrants equatorians a Madrid. Segons el mateix Alcaraz, en una opinió secundada per la cúpula popular, "la manifestació era partidista i el seu lema inacceptable".

Quin era aquest lema, partidista i excloent, que va fer que el PP fos l'únic partit polític que faltés a la convocatòria de dissabte? Doncs era, textualment: "Per la pau, per la llibertat, contra el terrorisme". S'entén, doncs, que Rajoy i els seus no anessin a la marxa. Perquè amb pau, amb llibertat i sense terrorisme no hi ha vots tacats de sang.

Per cert, he dit que el PP va ser l'únic partit que no va anar a la mani? Fals. Tampoc hi va anar Batasuna.

Treballar per viure, treballar per morir

2007-01-09T11:55:00.000+01:00

Llegeixo al diari que, durant els onze primers mesos de 2006, a Catalunya han mort 137 persones en accidents laborals, i que això significa un 44% més de víctimes que l'any anterior. Llegeixo també que, per sectors, la sinistralitat laboral s'ha disparat en el sector serveis, que acumula gaire bé la meitat dels treballadors morts i dobla àmbits econòmics amb tradicional pes en aquesta estadística, com ara el de la construcció.

Evidentment que les causes d'aquesta inacceptable xifra són moltes i molt variades, però jo voldria fer esment especial de dues d'elles:

En primer lloc... Algú ha vist mai un inspector de treball? De res (o de molt poc) serveix tenir una legislació en prevenció de riscos laborals com la que tenim si ningú es preocupa de fer-la cumplir. Diuen des del Departament de Treball que "cal actuar de forma directa per reduir la xifra de 61 morts en les empreses amb polítiques de prevenció laboral". D'aquí un pot treure dues conclusions ràpides: Que treballar en una empresa que (suposadament) aplica les bones pràctiques en matèria de seguretat laboral no assegura gran cosa; i que 76 dels morts treballaven en empreses que no tenien cap política en aquest sentit. Realment no sé quin dels dos elements és més preocupant.

L'altre aspecte que em sembla especialment greu és la relació directa i coneguda entre precarietat i sinistralitat laborals. Això que alguns anomenen "flexibilitat" en les polítiques de contractació i que, suposadament, és una de les claus de la reducció de l'atur en els darrers temps, porta a tenir treballadors no qualificats duent a terme tasques per a les quals no estan preparats i que, sovint, suposen un risc per a la seva seguretat. Avui dia des d'una ETT et poden atorgar un títol de (per posar un exemple) "operari de maquinària de càrrega" (o sigui, de "torero") amb un "curs"... d'un matí! Aquesta precarietat derivada dels contractes temporals, de l'abús de la subcontractació i de la manca de formació dels treballadors afecta especialment els col·lectius que més pressionats estan per acceptar un lloc de treball "a qualsevol preu". Això inclou, sobre tot, dones, joves i immigrants.

Segurament tothom coneix algun cas d'aquest tipus, però perquè veieu fins a quin punt poden arribar la cobdícia i la manca de sensibilitat i de respecte d'alguns empresaris (he dit alguns!) envers dels seus treballadors, us animo que feu una visita al blog del "Comando Precari" (rrhh-confidencial.blogspot.com) creat per Avalot - Joves d'UGT per denunciar les lamentables condicions de treball de molts dels joves d'aquest país. Una iniciativa tant elogiable com necessària, ja que només des de la denúncia pública dels qui juguen amb la seguretat dels treballadors i des de la sensibilització que no es pot pagar qualsevol cost per tenir un lloc de treball es podrà acabar amb xifres com la de les 137 persones que, en només 11 mesos, han passat de "treballar per poder viure" a "treballar per morir".

En boca tancada...

2007-01-03T14:42:00.000+01:00

L'atemptat del passat dia 30 a Madrid no només ha complicat extremadament la situació del procés de pau a Euskadi, sinó que ha estat el detonant (amb perdó) d'una sèrie de declaracions com a mínim desafortunades per part d'alguns membres de la nostra classe política. En uns moments en què la situació requereix prudència i saber estar, alguns han demostrat amb les seves paraules que quan veuen un micròfon tenen més perill que McGiver en una ferreteria.

Joan Ridao, per exemple. El portaveu d'ERC es desmarcava ahir dient que "ETA havia posat més de la seva part en el procés de pau que el Govern". Oportú com ell sol. Jo no sé (el senyor Ridao ho sap?) quines són les cartes que havia jugat el Govern, però equiparar l'Estat i la banda terrorista a l'hora de plantejar exigències és de jutjat de guàrdia. Això sí, en Ridao ha aconseguit que Josep-Lluís Carod-Rovira, en desautoritzar-lo públicament, hagi aparegut com el paradigma de la moderació.

Un altre que (de nou) hauria estat més maco calladet és el líder (o no) de l'oposició al Govern espanyol, Mariano Rajoy. Després de visitar la T4 i de fer-se la foto amb els bombers, la policia, els serveis de Protecció Civil i qualsevol individu uniformat que passava per allà, el Señor-Hilillos-de-Plastilina va reclamar al president Zapatero que donés "explicaciones solemnes" sobre el futur de la política anti-terrorista. I, ja que hi era, va reafirmar-se en la ja coneguda teoria del caos absolut dient que Espanya és "un barco en el que no hay timonel". D'això se'n diu responsabilitat en qüestions d'Estat, versió FAES.

És clar que si des del PP es freguen les màns és (també) perquè el president del Govern s'ha cobert de glòria, darrerament, en les seves declaracions sobre la treva d'ETA. Després de repetir fins a la sacietat l'insubstancial (per obvi) "el proceso de paz será largo, duro y difícil", ZP va deixar anar el dia abans de l'atemptat que "en relación a la búsqueda del fin de la violencia antiterrorista, tengo la convicción de que dentro de un año estaremos mejor que hoy". Gran visió de futur, gran demostració de control de la situació... gran oportunitat perduda d'haver-se estat amb la boca tancada!

Però si algú ha donat mostres de tenir diarrea mental a l'hora d'emetre comunicats de premsa després del dia 30, aquests han estat els representants de Batasuna o com nassos es diguin ara. De totes les rucades que han arribat a dir, em quedo amb dues:

"En el atentado de Barajas, ETA no tenía intención de matar" (declaracions recollides per France Press de "fonts de l'esquerra abertzale") Que sí, que d'acord, que van avisar, que només volien donar un toc d'atenció al Govern sobre l'estancament del procés i que no-sé-què-coi-més. Doncs la propera vegada que enviïn un fax enlloc de deixar una furgoneta amb explosius en un aparcament públic (de què em sona, a mi, això...) Perquè el refrany diu que qui avisa no és traïdor, no pas que no sigui un psicòpata assassí.

"No hay constancia expresa de que el alto el fuego esté roto, y afirmar otra cosa es especular" (Pernando Barrena, dirigent de Batasuna, a Europa Press) Ho sento, sóc incapaç de comentar aquesta frase...

Llegides i escoltades opinions com aquestes, un té la temptació de caure en allò que "tots els polítics són iguals, només procuren pels seus interessos, no tenen altura de mires i bla, bla, bla". Doncs no, resulta que no és així. Com a mostra, i per acabar amb bon gust a la boca aquest comentari, tres exemples de declaracions sensates, prudents i responsables, provinents a més de colors polítics diferents:

"No es pot permetre que, en temes com la política anti-terrorista, es faci batalla partidista i s'utilitzin les passions de la gent per intentar desestabilitzar el Govern" (Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament)

"L'única responsable (de l'atemptat) va ser ETA (...) Cal pressionar políticament el món abertzale perquè tots aquells que no comparteixen l'estratègia de la violència defineixin la seva posició" (Gaspar Llamazares, coordinador general d'Izquierda Unida)

"És del tot censurable que certes forces polítiques vulguin buscar responsabilitats (en l'atemptat) on no n'hi ha (...) Mantenim la voluntat d'acompanyar el Govern de Zapatero en el procés de pau (...) Si queda alguna escletxa perquè el procés avanci, s'ha d'aprofitar" (Joan Herrera, portaveu d'ICV al Congrés)

Me'n vaig a la muntanya!

2006-12-28T17:02:00.000+01:00

Feia temps que hi venia donant voltes, però no ha estat fins aquest Nadal que ho he vist clar. No puc continuar amb aquesta mala vida, amb els excessos, els vicis, envoltat de degenerats i pervertits que no fan més que allunyar-me del Recte Camí.

L'espiritualitat d'aquestes Festes m'ha acabat de fer adonar que necessito un canvi. Meditació, contamplació de les meravelles de la Creació, dejuni i molta, molta penitència. En definitiva, purificació del cos i de l'ànima.

Per tot plegat, m'acomiado de vosaltres i marxo, sense data de retorn, a la Tebaida, al cor de Montserrat. A dur vida d'eremita, en soledat i silenci, com durant segles ho han fet els savis que han habitat les ermites de la Muntanya Sagrada.

I que la pau sia amb vosaltres, germans i germanes.

No oblidem el Guti

2006-12-27T19:49:00.000+01:00

Una de les coses que fem, de manera recurrent, quan s'acaba un any, és recordar-nos dels qui ja no estan entre nosaltres. A nivell personal és probable que tinguem aquell familiar o amic que no veurem l'any que és a punt de començar però a qui retindrem en la memòria per més que passi el temps. I després hi ha les persones amb les que potser no teníem un vincle personal tan directe però que, per un motiu o altre, han representat molt no només per a nosaltres individualment, sinó per a la gent que tenim a prop i amb qui compartim valors, il·lusions, esperances i creences.

En aquest sentit vull recuperar un article que vaig tenir l'oportunitat de publicar fa unes setmanes en record de l'Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, que va morir el passat 6 d'octubre.

(Article publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental el divendres 23 d'octubre de 2006)

L’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, ens va deixar fa un parell de setmanes. Ho va fer sense massa soroll. Els mitjans, amb excepcions tan honroses com escasses, van passar de puntetes sobre la notícia de la seva mort. Com si se n’hagués anat un qualsevol.

Res més lluny de la realitat. No és motiu d’aquest article repassar la seva biografia, més que res perquè és impossible en sis-centes paraules. El qui escriu aquestes línies va tenir l’oportunitat de fer-ne la presentació la darrera vegada que va estar a Granollers amb la gent d’ICV. Va ser ara fa pocs mesos, en un sopar dels Divendres amb Iniciativa. Un no sabia si parlar del camarada Julià del PSUC clandestí, o del senyor Gutiérrez vice-president del Parlament Europeu. O del Guti secretari general del PSUC, del conseller del Govern Tarradellas, del parlamentari a Madrid i a Barcelona, del líder de l’Assemblea de Catalunya... Sortosament, ell mateix va sortir al rescat, explicant una anècdota que ho resumia tot plegat: la del dia que un company, en una situació similar a la meva aquella nit, va acabar dient: “Us deixo amb el Guti, un personatge impresentable”.

En aquell sopar vam poder gaudir d’un Guti afable i relaxat, divertit fins i tot, excel·lent conversador. Unes setmanes abans, al mateix lloc, havíem vist el Guti polític en majúscules. Va ser durant un debat intern sobre quin havia de ser la posició d’Iniciativa davant el referèndum de la Constitució Europea. Ell sabia que, en aquella ocasió, estava en minoria i tenia les de perdre. I, de fet, així va ser. Però el que tots i totes recordem d’aquella xerrada va ser la seva capacitat de defensar, amb tanta seriositat com vehemència, els seus arguments. En uns temps en què la política es prostitueix massa sovint als mitjans de comunicació a la caça i captura del minut d’or televisiu o de la imatge amable a la premsa escrita, el Guti va donar una lliçó de pedagogia i de rigor. Ens va recordar que, més enllà del soroll i la crispació que darrerament ens envolten, fer política és senzillament - i no es poc - plantejar una manera de fer i de pensar i defensar-la amb claredat, coherència i, sobre tot, respecte envers els qui, legítimament, veuen les coses d’una altra manera.

Recentment una companya em deia que a nosaltres, pel fet d’haver compartit taula i tertúlia amb ell feia poc, probablement ens havia arribat més endins la notícia de la mort del Guti. Segurament tingui raó, però que això no signifiqui que la resta l’ha oblidat. El conjunt de l’esquerra transformadora d’aquest país li ha d’agrair el seu paper clau en la modernització d’aquest espai polític: primer, trencant amb el model soviètic i adaptant l’eurocomunisme a la difícil situació d’un país acabat de sortir de la dictadura i encara convuls; després, adaptant les velles teories i praxis marxistes a les noves realitats, unificant idees i treball amb els moviments ecologistes, pacifistes, feministes o per una altra globalització.

Però, i sobre tot, és el conjunt de la societat catalana qui no pot oblidar el seu exemple en la lluita per les llibertats i la democràcia al nostre país. Una lluita feta des de la unitat i el diàleg. Només d’això darrer ja cal treure’n una lliçó extraordinària, vistos els vents que bufen.

Aquesta darrers dies més d’un ha recordat com solia acomiadar-se el Guti: Salut i bon treball, deia. La salut el va abandonar fa poc. El bon treball ja el duia fet de molt temps enrere. Gràcies per tot.

Any nou... La Renfe de sempre?

2006-12-24T17:30:00.000+01:00

(Article publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental el dissabte 23 de desembre de 2006)

No hi ha dubte que 2006 es recordarà, entre d’altres coses, per haver estat l’annus horribilis de RENFE a Catalunya. Va començar amb els nous ajornaments i les recurrents incidències tècniques en les obres del TAV que impedien que el Madrid - Lleida fos, realment, un tren d’alta velocitat. I ha acabat amb el lamentable cúmul d’avaries i retards en el servei de Rodalies.

Després de multiplicar els esforços (i, sobre tot, les inversions) aquest mes de desembre l’alta velocitat (o si més no quelcom similar) ha arribat al Camp de Tarragona. Des de la companyia ferroviària han posat a funcionar tota la maquinària propagandística perquè tothom s’assabenti que ja es pot anar de Barcelona a Madrid en menys de quatre hores, i que més aviat que tard hauran de ser tres. Felicitats, doncs, al 5% d’usuaris de RENFE que utilitzen el servei del TAV.

Perquè ben diferents són les perspectives que pot tenir l’altre 95% dels viatgers, aquells que fan servir els trens de Rodalies i regionals. La concatenació de despropòsits dels darrers mesos va acabar amb la destitució del gerent de Rodalies, Josep Manau, i amb la posta en marxa d’un “pla de xoc”: uns pocs combois més en hores punta i la creació d’un servei d’informació al viatger en cas d’incidències tècniques. La primera mesura es pot considerar una operació d’imatge més que cap altra cosa, si bé és cert que a la gerència cal culpar, si més no, del deplorable servei d’informació i atenció a l’usuari. Però difícilment dues dècades llargues de manca d’inversions es poden solucionar amb quatre pedaços.

Perquè, no ens enganyem, el problema és aquest: Que durant vint anys, RENFE i els seus gestors han prioritzat les inversions (elevadíssimes i destinades a una minoria) en l’alta velocitat i han deixat llanguir les xarxes convencionals, les que la gent utilitza diàriament per anar a treballar i a estudiar o en el seu temps d’oci. I ara la ciutadania en pateix les conseqüències quan ha de viatjar amuntegada en llaunes de sardines que circulen per vies obsoletes i que no arriben a la major part del territori. Al Vallès en tenim exemples paradigmàtics (que no per haver repetidament denunciats han tingut solució) com ara la indigna via única entre Montcada i Vic o la manca de comunicació directa amb Sabadell i la Universitat Autònoma.

Ara la pregunta és si, amb el nou any, arribaran també les noves polítiques a RENFE. Si les “mesures de xoc” de les darreres setmanes vindran o no acompanyades per un conjunt d’actuacions que permetin realment millorar el servei. Actuacions que han d’anar destinades a modernitzar i ampliar la xarxa (desdoblant la línia C3 fins a Vic, adaptant per al trànsit de passatgers el tram Mollet - UAB, començant la construcció de la línia Granollers - Mataró...) però també a oferir un servei digne d’atenció a l’usuari. Volem més i millors trens, però també volem estacions condicionades i obertes, on el viatger pugui dur a terme accions tan senzilles com comprar un bitllet o consultar els horaris.

Realment no sembla demanar massa. I més quan el que hi ha en joc és tant i tan important: Que la ciutadania confiï en el transport públic, com a primer pas per arribar a convertir-lo en l’eina de mobilitat habitual en una àrea tan conflictiva en aquest sentit com la de Barcelona i les seves corones metropolitanes. Perquè difícilment es pot parlar a la gent de mobilitat sostenible quan l’alternativa al vehicle privat és un autèntic esport d’aventura.

Habemus blogum!

2006-12-22T20:22:00.000+01:00

Doncs sí, ja tinc blog. No sé si això és bo o dolent, si és útil o una pèrdua de temps, si li interessa a algú... però ja tinc blog! (i ho podré anar explicant quan se m'acabin els temes de conversa en aquests interminables àpats nadalencs que s'acosten)

Ara m'adono que el més... difícil? d'un blog no és crear-lo (fa temps que gent coneguda em mirava amb cara estranya per no haver-ne creat ja un... com a mínim!) sinó saber què escriure-hi. Els qui em coneixeu ja podeu sospitar el que hi podreu trobar, però qui sap, potser us sorprenc! (o no, però per intentar-ho que no quedi...)

En qualsevol cas, us donc la benvinguda tot feliç perquè... ja tinc blog! (us ho havia comentat?)