En aquest sentit vull recuperar un article que vaig tenir l'oportunitat de publicar fa unes setmanes en record de l'Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, que va morir el passat 6 d'octubre.
(Article publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental el divendres 23 d'octubre de 2006)
L’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, ens va deixar fa un parell de setmanes. Ho va fer sense massa soroll. Els mitjans, amb excepcions tan honroses com escasses, van passar de puntetes sobre la notícia de la seva mort. Com si se n’hagués anat un qualsevol.
Res més lluny de la realitat. No és motiu d’aquest article repassar la seva biografia, més que res perquè és impossible en sis-centes paraules. El qui escriu aquestes línies va tenir l’oportunitat de fer-ne la presentació la darrera vegada que va estar a Granollers amb la gent d’ICV. Va ser ara fa pocs mesos, en un sopar dels Divendres amb Iniciativa. Un no sabia si parlar del camarada Julià del PSUC clandestí, o del senyor Gutiérrez vice-president del Parlament Europeu. O del Guti secretari general del PSUC, del conseller del Govern Tarradellas, del parlamentari a Madrid i a Barcelona, del líder de l’Assemblea de Catalunya... Sortosament, ell mateix va sortir al rescat, explicant una anècdota que ho resumia tot plegat: la del dia que un company, en una situació similar a la meva aquella nit, va acabar dient: “Us deixo amb el Guti, un personatge impresentable”.
En aquell sopar vam poder gaudir d’un Guti afable i relaxat, divertit fins i tot, excel·lent conversador. Unes setmanes abans, al mateix lloc, havíem vist el Guti polític en majúscules. Va ser durant un debat intern sobre quin havia de ser la posició d’Iniciativa davant el referèndum de la Constitució Europea. Ell sabia que, en aquella ocasió, estava en minoria i tenia les de perdre. I, de fet, així va ser. Però el que tots i totes recordem d’aquella xerrada va ser la seva capacitat de defensar, amb tanta seriositat com vehemència, els seus arguments. En uns temps en què la política es prostitueix massa sovint als mitjans de comunicació a la caça i captura del minut d’or televisiu o de la imatge amable a la premsa escrita, el Guti va donar una lliçó de pedagogia i de rigor. Ens va recordar que, més enllà del soroll i la crispació que darrerament ens envolten, fer política és senzillament - i no es poc - plantejar una manera de fer i de pensar i defensar-la amb claredat, coherència i, sobre tot, respecte envers els qui, legítimament, veuen les coses d’una altra manera.
Recentment una companya em deia que a nosaltres, pel fet d’haver compartit taula i tertúlia amb ell feia poc, probablement ens havia arribat més endins la notícia de la mort del Guti. Segurament tingui raó, però que això no signifiqui que la resta l’ha oblidat. El conjunt de l’esquerra transformadora d’aquest país li ha d’agrair el seu paper clau en la modernització d’aquest espai polític: primer, trencant amb el model soviètic i adaptant l’eurocomunisme a la difícil situació d’un país acabat de sortir de la dictadura i encara convuls; després, adaptant les velles teories i praxis marxistes a les noves realitats, unificant idees i treball amb els moviments ecologistes, pacifistes, feministes o per una altra globalització.
Però, i sobre tot, és el conjunt de la societat catalana qui no pot oblidar el seu exemple en la lluita per les llibertats i la democràcia al nostre país. Una lluita feta des de la unitat i el diàleg. Només d’això darrer ja cal treure’n una lliçó extraordinària, vistos els vents que bufen.
Aquesta darrers dies més d’un ha recordat com solia acomiadar-se el Guti: Salut i bon treball, deia. La salut el va abandonar fa poc. El bon treball ja el duia fet de molt temps enrere. Gràcies per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada