Ahir el president del Partit Popular, cap de l'oposició i protagonista habitual d'aquest blog, Mariano Rajoy, declarava als mitjans que la postura de la resta de grups del Congrés respecte el PP és "estalinista". I tot perquè, des del PSOE fins a Coalición Canaria, Nafarroa Bai o Izquierda Unida, per citar partits amb ben poques similituds idiològiques, s'han posat d'acord a no tolerar l'ús partidista que el PP vol fer del debat en seu parlamentària sobre la política antiterrorista del Govern.
No vull insistir més, però, en la lamentable (i perillosa) deriva que des de fa temps afecta el principal partit de l'oposició. En el que vull centrar-me avui és en l'ús fora de lloc que massa sovint es fa del llenguatge entre la nostra classe política i, de vegades i potser per mimetisme, entre una part de la ciutadania.
Suposo Rajoy coneixedor de la història. Sap, per tant, qui va ser i què va fer Iósif Stalin. I sap, doncs, que comparant la situació política espanyola actual amb un règim estalinista està dient una autèntica barbaritat. Similar a la que va deixar anar quan va comparar la "persecució" (?)del PP per part de la resta de forces polítiques amb "la que van patir els jueus durant el nazisme".
No obstant, cal repartir culpes. Perquè també és habitual, des de sectors de l'esquerra, anomenar "feixistes" els qui, legítimament, defensen postures polítiques més conservadores. El mateix adjectiu s'ha popularitzat entre cert nacionalisme més o menys radical per qualificar el que també anomenen "forces espanyolistes". Així, el PP ha deixat de monopolitzar el suposat "feixisme" a Catalunya davant l'aparició de Ciutadans. El PSC també rep sovint aquest qualificatiu, mentre que CiU, ICV i, darrerament, ERC, s'acostumen a quedar com a "botiflers", "traïdors" i similars. Saura pot, en un mateix fòrum d'internet, ser titllat de "estalinista" i de "botifler". I en les manifestacions dels grups "antisistema", com se'ls sol anomenar als mitjans de comunicació, és habitual sentir allò de "vosaltres, feixistes, sou els terroristes!" dedicat a la policia o a qualsevol polític que passi per allà.
Derivar la dialèctica política cap a aquestes desqualificacions gratuïtes és, en primer lloc, una mostra alarmant de manca d'arguments més convincents. A més, genera un insofrible ambient de crispació i de confrontació entre els seguidors d'uns i altres (entre els qui s'ho miren amb més distància més aviat causen vergonya aliena i donen motius per desentendre's del debat polític)
Però el que pot ser més greu: L'insult barat i la desqualificació conscientment grotesca de l'adversari poden acabar desgastant les paraules i devaluant-ne el significat. I, com en el conte del llop, el dia que se'ns vingui a sobre un feixista de veritat potser no en farem cas, de tantes vegades com ens n'hauran avisat sense raó...
6 comentaris:
Sr. Garriga, el que li passa a vostè és que és un feixista-leninista de la branca botiflera-independentista, baixant a mà esquerra per l'ecosocialisme i girant a la rotonda cap al feudalisme. Reconeguiu, està molt a prop dels caçadors recol·lectors, vaja que és un salvatge.
Quan vaig decidir admetre aportacions anònimes al blog no pensava que fos possible arribar a aquest elevadíssim nivell d'argumentacions. Intentaré estar a l'alçada a partir d'aquests moments.
Per cert: Grrrrr...
Garriguilla! Com que ja saps que els insults eren amb carinyo, aclariré que el que volia venir a dir (una mica metafòricament) era que hi ha alguns polítics i assessors de campanya (majoritàriament del PP) que només són capaços de fer memòria històrica en el terreny dels insults. L'Esperanza Aguirre aostuma a citar amb molta freqüència Goebels, a Rajoy en canvi li tira més Stalin. En qualsevol cas els dos estan d'acord en votar en contra contra qualsevol llei de memòria històrica o qualsevol possibilitat de procés de pau a Espanya.
Doncs sí que era metafòric. sí... ;P
si si publícalo no lo escondas!!!!
que los asaltahuertos de toda la vida ahora os ha dado por llamaros ecosocialistas,
una mierda soios
Jo no m'amago. Habitualment s'amaga qui s'avergonyeix del que diu o de com ho diu, o qui és massa covard com per donar la cara i fer-se responsable de les seves paraules. Tu, per exemple. Segurament haguessis preferit que et censurés per titllar-me de "feixista". No et donaré el gust...
Publica un comentari a l'entrada