Lizartza és un poblet de Gipuzkoa, d’uns sis-cents habitants, envoltat del típic paisatge basc de turons verds i rierols d’aigües netes i fredes, i situat al peu de la carretera vella de Pamplona a Sant Sebastià, molt a prop de Tolosa. Jo el vaig conèixer per casualitat, farà cosa de deu anys, quan buscava ja cap al tard un hotel on passar la nit abans d’arribar a Donosti.
Al Jose Mari, un hostal de carretera on el més gran era l’aparcament, hi havia habitacions de sobra tot i que estàvem a mitjans d’agost i a la costa, amb prou feina a mitja hora de cotxe, era impossible trobar allotjament. La majoria dels hostes eren camioners i viatjants de comerç, la majoria bascos i navarresos. Els meus acompanyants i jo érem els únics turistes, i a l’hora de sopar al restaurant vam despertar alguna que altra mirada escrutadora. No era pas que no fóssim benvinguts, però semblava evident que per allà no estaven massa acostumats a rebre visites foranes. Res que no solucionés una matrícula de Barcelona al cotxe i el fet d’expressar-nos amb un marcat (exagerat?) accent català.
Fins fa uns dies, Lizartza era per a mi un record de banys gèlids a l’Añarbe, al capvespre, i de visites nocturnes al bar del poble (sí, l’Herrikotaberna) on, a part de beure (molt) es cantava i es feien classes d’euskera. Però la setmana passada em vaig trobar aquell poblet basc a la capçalera de tots els informatius amb motiu de la presa de possessió, entre insults i més d’una empenta, de la nova alcaldessa, Regina Otaola, del Partit Popular.
En condicions normals, el nomenament de l’alcalde de Lizartza no seria notícia. Però es dóna el cas que de normals, les condicions, no n’eren pas. A les eleccions del 27 de maig a Lizartza només es va presentar una candidatura “legal”, la del PP. La llista d’Acció Nacionalista Basca havia estat invalidada als jutjats i el PNB, que havia governat entre 2003 i 2007 ni més ni menys que amb el seu portaveu nacional, Joseba Egibar, com a alcalde, s’havia postulat pel vot en blanc (Batasuna havia copat l’alcaldia fins el 2003). I els resultats de les urnes van ser: 142 vots en blanc, 186 nuls (majoritàriament d’afins a l’esquerra abertzale) i només 27 a la candidatura encapçalada per Otaola.
Dit d’una altra manera: El PP és l’única força representada a l’ajuntament de Lizartza havent obtingut poc més del 7,5% dels vots emesos. Qüestions legals al marge, no em sembla lògica la situació. Una cosa és expulsar els violents a les institucions i l’altra convertir aquestes institucions en reductes de poder allunyats de la realitat del carrer. Un poder, d’altra banda, molt relatiu i molt poc útil: Quina capacitat real tindran la senyora Otaola i el seu equip per “governar” el municipi? Quant de temps pot sostenir-se algú a l’alcaldia d’un poble on nou de cada deu veïns no el votarien mai de la vida? I encara més: Pot, aquest Ajuntament, jugar cap paper en el camí cap a la normalització de la situació política i de la convivència ciutadana? Les respostes a aquestes preguntes semblen evidents. El que no ho és tant, d’evident, és la solució a aquest trencaclosques que es repeteix a molts pobles del País Basc i de Navarra. Però, indubtablement, i vistos els fets, la solució no passa per l’actual Llei de Partits...
Al Jose Mari, un hostal de carretera on el més gran era l’aparcament, hi havia habitacions de sobra tot i que estàvem a mitjans d’agost i a la costa, amb prou feina a mitja hora de cotxe, era impossible trobar allotjament. La majoria dels hostes eren camioners i viatjants de comerç, la majoria bascos i navarresos. Els meus acompanyants i jo érem els únics turistes, i a l’hora de sopar al restaurant vam despertar alguna que altra mirada escrutadora. No era pas que no fóssim benvinguts, però semblava evident que per allà no estaven massa acostumats a rebre visites foranes. Res que no solucionés una matrícula de Barcelona al cotxe i el fet d’expressar-nos amb un marcat (exagerat?) accent català.
Fins fa uns dies, Lizartza era per a mi un record de banys gèlids a l’Añarbe, al capvespre, i de visites nocturnes al bar del poble (sí, l’Herrikotaberna) on, a part de beure (molt) es cantava i es feien classes d’euskera. Però la setmana passada em vaig trobar aquell poblet basc a la capçalera de tots els informatius amb motiu de la presa de possessió, entre insults i més d’una empenta, de la nova alcaldessa, Regina Otaola, del Partit Popular.
En condicions normals, el nomenament de l’alcalde de Lizartza no seria notícia. Però es dóna el cas que de normals, les condicions, no n’eren pas. A les eleccions del 27 de maig a Lizartza només es va presentar una candidatura “legal”, la del PP. La llista d’Acció Nacionalista Basca havia estat invalidada als jutjats i el PNB, que havia governat entre 2003 i 2007 ni més ni menys que amb el seu portaveu nacional, Joseba Egibar, com a alcalde, s’havia postulat pel vot en blanc (Batasuna havia copat l’alcaldia fins el 2003). I els resultats de les urnes van ser: 142 vots en blanc, 186 nuls (majoritàriament d’afins a l’esquerra abertzale) i només 27 a la candidatura encapçalada per Otaola.
Dit d’una altra manera: El PP és l’única força representada a l’ajuntament de Lizartza havent obtingut poc més del 7,5% dels vots emesos. Qüestions legals al marge, no em sembla lògica la situació. Una cosa és expulsar els violents a les institucions i l’altra convertir aquestes institucions en reductes de poder allunyats de la realitat del carrer. Un poder, d’altra banda, molt relatiu i molt poc útil: Quina capacitat real tindran la senyora Otaola i el seu equip per “governar” el municipi? Quant de temps pot sostenir-se algú a l’alcaldia d’un poble on nou de cada deu veïns no el votarien mai de la vida? I encara més: Pot, aquest Ajuntament, jugar cap paper en el camí cap a la normalització de la situació política i de la convivència ciutadana? Les respostes a aquestes preguntes semblen evidents. El que no ho és tant, d’evident, és la solució a aquest trencaclosques que es repeteix a molts pobles del País Basc i de Navarra. Però, indubtablement, i vistos els fets, la solució no passa per l’actual Llei de Partits...
4 comentaris:
qds ha tornat a tornar
Hola Jordi, amb el teu permís (i sense ell) he recomanat als visitants (si n'hi ha) del meu blog, la lectura d'aquest article. Em sembla una situació exemplar de l'absurditat d'aquesta llei.
A Cerdanyola del Vallès, on governa un tal Morral(ICV), es manté gràcies als vots, dia rere dia, del Partit Popular(amb el 9,45% dels vots a les eleccions municipals).
És a dir, que a Cerdanyola on els vots d´esquerres van ser gairebé el 60%, governa el PP amb 9,45.
Fes-t´ho mirar
Fa mandra respondre comentaris com el del darrer anònim, que tergiversen la realitat d'una manera tan barroera. Malgrat tot, i com que no tothom té perquè conèixer la situació, ho explicaré.
A Cerdanyola hi ha un govern de coalició ICV-CiU, amb "suports puntuals" del PP, que no forma part de l'equip de govern. La llista més votada a les eleccions municipals fou la del PSC, amb un regidor més que ICV.
Aquesta situació pot agradar més o menys, però forma part del joc democràtic. I a l'amic anònim (que té tota la pinta de donar suport al PSC) li recordaria que és un cas idèntic al de Montornès, on ICV-EUiA va ser la llista més votada però governen PSC i CiU, amb el suport al ple d'investidura de la regidora del PP "para que no gobiernen los comunistas" (sic).
I, en qualsevol cas, no sé massa bé què té a veure aquest debat amb la Llei de Partits i Lizartza...
Publica un comentari a l'entrada