Què més cal perquè una ministra dimiteixi?

(Cinc minuts després de publicar aquest article he llegit aquest altre sobre el mateix tema al bloc d'en Roger Morales que m'ha semblat brillantíssim: No es pot dir més amb menys paraules...)

22 d'octubre de 2007. Segon dia sense servei a les línies C2 i C10 de Rodalies RENFE i al corredor del Llobregat - Anoia dels FGC. Cent mil persones afectades en els seus desplaçaments diaris i obligats al lloc de treball o d'estudi. Un 10% més de cotxes circulant pels carrers de Barcelona que un dia normal. Diuen les previsions (altra cosa és que algú les pugui creure) que, en el cas de Rodalies, la cosa durarà entre una setmana i deu dies, i que farà falta almenys un mes i mig (!!!) perquè els trens tornin a circular pel túnel dels Ferrocarrils.

Situem-nos ara si fa no fa un any. Entre setembre i novembre de 2006 el servei de Rodalies pateix 50 "incidències" (un promig d'una cada dos dies) que provoquen retards importants i/o cancel·lacions de trens. El 14 de novembre Fomento destitueix Josep Manau com a gerent de Rodalies RENFE en considerar-lo màxim responsable del mal funcionament del servei. Simultàniament es posa en marxa un "pla de xoc" per acabar amb les deficiències.

Nou mesos després de posat en funcionament el citat pla, el 7 d'agost d'aquest any, la ministra Magdalena Álvarez visita l'estació de Sants i demana "confianza y paciencia" amb l'arribada de l'Alta Velocitat a Barcelona. En roda de premsa afirma que "no sólo admito, sino que pido disculpas porque hay una disfunción en Cercanías de Barcelona". I afegeix que confia que "a partir de septiembre, cuando las obras para la llegada del AVE avancen, se pueda disponer de ocho vías para la red de Cercanías, superando así las diversas eventualidades que puedan acontecer." El cas és que, només entre gener i abril, s'havien produït altres 50 "incidències" com les de la tardor anterior.

La visita de la ministra a Barcelona ve acompanyada del desembarcament de Víctor Morlán, Secretario de Estado de Infraestructuras i Planificación, a la seu de la Delegación del Gobierno a Catalunya. També es crea un ens, el Centre Coordinador d'Operacions Ferroviàries Barcelona 2007, presidit pel mateix Morlán i que té com a objectiu prioritari "obtenir una diagnosi immediata de les deficiències del servei (...) i començar a adoptar mesures de manera imminent." O sigui, un "pla de xoc versió 2.0".

I dos mesos i mig més tard estem com estem: Amb tres línies fora de servei, la confiança dels usuaris sota mínims i una promesa electoralista de Zapatero segons la qual l'AVE arribarà a Barcelona el 21 de desembre (un dia abans que a Valladolid i dos dies abans que a Màlaga, perquè no es pugui dir que no es prioritzen les actuacions a Catalunya).

Vist tot plegat, es poden treure algunes conclusions:

1. El Ministerio de Fomento que encapçala Magdalena Álvarez ha estat incapaç, en un any llarg, de trobar cap solució real al caos de Rodalies a Barcelona, així com d'impedir que les obres de l'Alta Velocitat agreugessin la situació.

2. A falta de solucions, el Ministerio ha optat per vendre fum i prendre decisions de cara a la galeria: el cessament de Manau, els diversos "plans", l'arribada de Morlán a Barcelona...

3. Ha mancat valentia política per endarrerir l'arribada de l'Alta Velocitat a Barcelona (total, algú se'n recorda de quan s'havia de produir originalment?) a canvi de prendre les mesures necessàries per assegurar la qualitat del servei de Rodalies.

4. El 21 de desembre com a data d'inauguració de l'AVE Madrid - Barcelona sembla, ara com ara, poc realista, si més no amb el servei en plenes condicions de qualitat i seguretat. A ningú s'escapa ja el caràcter electoralista de la promesa.

5. El govern socialista (?) ha prioritzat en tot moment un servei elitista (les estadístiques parlen de menys d'un 2% d'usuaris de l'AVE sobre els totals de RENFE) sobre les Rodalies, un veritable servei públic que usen treballadors i estudiants i que esdevé un element d'equitat social i de vertebració del territori.

6. És evident (i lògic) que costarà molt que els usuaris de Rodalies recobrin la confiança en la qualitat del servei. En aquestes condicions es fa molt difícil demanar al conjunt de la societat una aposta pel transport públic en general i pel tren en particular. Flac favor per a la lluita contra l'elevada contaminació atmosfèrica a la Regió Metropolitana i contra les repercussions de l'actual model de mobilitat sobre el canvi climàtic.

Ens trobem, doncs, amb un Ministerio de Fomento que ha donat (i continua donant) una sensació d'ineptitud i ineficàcia absolutes. Per una situació similar el PSOE es va fer un fart de demanar la dimissió d'Álvarez Cascos com a ministre del ram en el govern d'Aznar. I sí, Cascos va fer prou mèrits com per ser cessat. Aleshores, per pura coherència...