Any nou... La Renfe de sempre?

(Article publicat a El 9 Nou del Vallès Oriental el dissabte 23 de desembre de 2006)


















No hi ha dubte que 2006 es recordarà, entre d’altres coses, per haver estat l’annus horribilis de RENFE a Catalunya. Va començar amb els nous ajornaments i les recurrents incidències tècniques en les obres del TAV que impedien que el Madrid - Lleida fos, realment, un tren d’alta velocitat. I ha acabat amb el lamentable cúmul d’avaries i retards en el servei de Rodalies.

Després de multiplicar els esforços (i, sobre tot, les inversions) aquest mes de desembre l’alta velocitat (o si més no quelcom similar) ha arribat al Camp de Tarragona. Des de la companyia ferroviària han posat a funcionar tota la maquinària propagandística perquè tothom s’assabenti que ja es pot anar de Barcelona a Madrid en menys de quatre hores, i que més aviat que tard hauran de ser tres. Felicitats, doncs, al 5% d’usuaris de RENFE que utilitzen el servei del TAV.

Perquè ben diferents són les perspectives que pot tenir l’altre 95% dels viatgers, aquells que fan servir els trens de Rodalies i regionals. La concatenació de despropòsits dels darrers mesos va acabar amb la destitució del gerent de Rodalies, Josep Manau, i amb la posta en marxa d’un “pla de xoc”: uns pocs combois més en hores punta i la creació d’un servei d’informació al viatger en cas d’incidències tècniques. La primera mesura es pot considerar una operació d’imatge més que cap altra cosa, si bé és cert que a la gerència cal culpar, si més no, del deplorable servei d’informació i atenció a l’usuari. Però difícilment dues dècades llargues de manca d’inversions es poden solucionar amb quatre pedaços.

Perquè, no ens enganyem, el problema és aquest: Que durant vint anys, RENFE i els seus gestors han prioritzat les inversions (elevadíssimes i destinades a una minoria) en l’alta velocitat i han deixat llanguir les xarxes convencionals, les que la gent utilitza diàriament per anar a treballar i a estudiar o en el seu temps d’oci. I ara la ciutadania en pateix les conseqüències quan ha de viatjar amuntegada en llaunes de sardines que circulen per vies obsoletes i que no arriben a la major part del territori. Al Vallès en tenim exemples paradigmàtics (que no per haver repetidament denunciats han tingut solució) com ara la indigna via única entre Montcada i Vic o la manca de comunicació directa amb Sabadell i la Universitat Autònoma.

Ara la pregunta és si, amb el nou any, arribaran també les noves polítiques a RENFE. Si les “mesures de xoc” de les darreres setmanes vindran o no acompanyades per un conjunt d’actuacions que permetin realment millorar el servei. Actuacions que han d’anar destinades a modernitzar i ampliar la xarxa (desdoblant la línia C3 fins a Vic, adaptant per al trànsit de passatgers el tram Mollet - UAB, començant la construcció de la línia Granollers - Mataró...) però també a oferir un servei digne d’atenció a l’usuari. Volem més i millors trens, però també volem estacions condicionades i obertes, on el viatger pugui dur a terme accions tan senzilles com comprar un bitllet o consultar els horaris.

Realment no sembla demanar massa. I més quan el que hi ha en joc és tant i tan important: Que la ciutadania confiï en el transport públic, com a primer pas per arribar a convertir-lo en l’eina de mobilitat habitual en una àrea tan conflictiva en aquest sentit com la de Barcelona i les seves corones metropolitanes. Perquè difícilment es pot parlar a la gent de mobilitat sostenible quan l’alternativa al vehicle privat és un autèntic esport d’aventura.