Censura? No, gràcies!

En les darreres setmanes han saltat a les primeres planes de l'actualitat diverses polèmiques relacionades amb el límit dels individus per exercir la seva llibertat d'expressió.

Així, per una banda, ha tornat a aparèixer, en forma de querella i de sol·licitud de multa, el conegut cas de Pepe Rubianes i les seves escatològiques declaracions sobre la unitat d'Espanya. Vagi per endavant que a mi en Rubianes no m'agrada, si més no en aquesta faceta seva de "groller professional". El conegut fragment de l'entrevista que li va fer l'Albert Om em va semblar d'un mal gust impropi d'una televisió pública. I no em va semblar correcte el paper de presentador i públic rient-li la "gràcia". Encara que coincideixi en gran part de les seves opinions, vull pensar que hi ha arguments més sòlids, tant en el fons com en la forma, per defensar-les. Dit això: Portar Rubianes als tribunals per allò em sembla una barbaritat. No sóc jurista i no sé si en aquelles declaracions va incórrer en cap falta o delicte. Si és així, potser el que cal es repensar les lleis...

A qui no han dut (encara) als tribunals és a Oleguer Presas pel seu article aparegut a La Directa de l'Hospitalet i al diari basc Berria. El seu és un cas que presenta un munt de facetes que cal analitzar. En primer lloc, el fet que l'Oleguer pertanyi a un col·lectiu, el dels esportistes d'elit en general i els futbolistes en particular, poc donat a expressar públicament les seves opinions polítiques; un no sap si per no ferir sensibilitats (és obvi que l'Oleguer deu tenir seguidors de tots els colors polítics) o perquè només són capaços d'articular frases estàndard del tipus "El fútbol es así, son once contra once y no hay enemigo pequeño". En qualsevol cas, i que jo sàpiga, l'únic estament que no té permès fer manifestacions de caire polític és el militar. De manera que, a no ser que s'hagi donat per bo el criteri dels ximples que consideren que un Barça - Madrid és la mare de totes les batalles, em sembla magnífic que el ciutadà Oleguer Presas expressi la seva opinió. Una opinió que, tot sigui dit, em sembla raonada i argumentada d'una manera exquisida, pròpia d'una persona educada, informada i amb criteri.

En el cas Oleguer, però, hi ha un altre element tant o més significatiu: La decisió de l'empresa valenciana de roba esportiva Kelme de rescindir-li el contracte de patrocini. Independentment que els arguments esgrimits en el seu comunicat siguin del tot surrealistes, no es pot obviar que Kelme no és una empresa "normal": Després que una mala gestió la portés a la bancarrota, i amb la seva imatge pública pel terra pels casos de dopatge apareguts en l'equip ciclista que portava el seu nom i que tenia en nòmina (altíssima, per cert) el ja tristament famós doctor Eufemiano Fuentes, Kelme va rebre una injecció econòmica desorbitada per part del govern valencià (sense anar més lluny, el citat equip ciclista es va passar a anomenar Comunidad Valenciana - Kelme, i el seu director, l'ex-ciclista Vicente Belda, es va passejar arreu publicitant la seva militància al Partit Popular de València, dirigit en aquells temps per Eduardo Zaplana). De manera que el que havia estat en els seus inicis una empresa gaire bé familiar es va acabar convertint en una joguina en mans de la Generalitat Valenciana. Com diria l'Oleguer, la meva bona fe em portaria a pensar que el Govern Valencià va decidir entrar a Kelme per tractar de salvar els llocs de treball que es podien perdre en cas de tancament, i per promocionar l'esport al País Valencià, i per... Però vist el que ha succeït, i coneguts els personatges que pul·lulen pel PP valencià, la bona fe es podria confondre amb ingenuïtat, i jo d'ingenu no en sóc.

No voldria passar per alt la resposta en forma de boicot que, partint del diari digital Vilaweb, s'ha generat com a mesura de suport a Oleguer i de càstig a Kelme. Des de certs sectors s'està intentant posar al mateix nivell aquesta iniciativa i la campanya de boicot als productes catalans (en particular al cava) durant la tramitació de l'Estatut. Res més lluny de la realitat. El boicot "selectiu" a empreses concretes que no respecten els drets fonamentals (entre els quals la llibertat d'expressió) és una pràctica no només legítima, sinó necessària. Que ho preguntin a Nestlé, si no. En comparació: Quins drets fonamentals, quines llibertats individuals i col·lectives atacava Codorniu? Doncs això: Res a veure.

He citat els casos de Rubianes i Oleguer perquè són els dos que, darrerament, han tingut més ressò mediàtic a casa nostra. Però, lamentablement, no són els únics. Ara mateix a França s'està jutjant per injúria el setmanari Charlie Hebdo, que va reproduir les tristament cèlebres caricatures de Mahoma publicades inicialment a Dinamarca. I més a prop, l'Audiència Nacional Espanyola ha presentat una querella per "injurias graves a la Corona" després de la publicació a dos diaris bascos, Deia i Gara, d'un article satíric del filòsof Nicola Lococo sobre la suposada cacera, a Rússia, d'un ós borratxo i ensinistrat per part del Rei Joan Carles.

Tots aquests exemples, i molts més que es podrien trobar, donen que pensar sobre si realment vivim en una societat lliure. Si a aquestes altures de la pel·lícula resulta que hi ha opinions publicables i d'altres que no ho són; si ens podem riure només de qui ens deixin fer-ho; si institucions com la monarquia o l'Església (qualsevol d'elles) segueixen sent tabús; si els límits al dret a opinar depenen de qui l'exerceix... potser que ens ho fem mirar, no us sembla?