El futbol és així !?

Aquest divendres s'ha fet pública la decissió del Comité de Competición de la Federación Española de Fútbol referent als incidents ocorreguts al partit Betis - Sevilla de dimecres passat. Com recordareu (perquè, encara que no us interessi el futbol, l'afer va ser portada a tots els mitjans de comunicació generalistes) el partit es va haver de suspendre després que un individu llancés des de la grada una ampolla de plàstic plena que va impactar al cap de l'entrenador del Sevilla, Juande Ramos, deixant-lo inconscient i obligant-lo a passar la nit a l'hospital en observació.

No em posaré ara a discutir si la sanció al Betis és o no justa en relació amb d'altres que s'han pres anteriorment per fets similars. De fet, tant me fa que els tanquin el camp per dos, tres o divuit partits, o que obliguin o no a acabar l'enfrontament que va quedar suspès. El que vull compartir és la meva fascinació per com una cosa tan trivial com un partit de futbol és capaç de treure el pitjor de cadascú i d'atraure tants personatges que, com a mínim, es poden qualificar de peculiars.

Des que tinc ús de raó, he vist un munt de directius de clubs de futbol comportant-se com autèntics mafiosos (potser perquè és el que són i per tant no se'ls pot demanar una altra cosa) que han aprofitat la seva privilegiada posició com a dirigents esportius per fer negocis de manera més o menys dissimulada. Així, entre requalificacions de terrenys i llotges plenes a vessar d'empresaris i polítics, han passat a la història negra del futbol patri personatges com José Luis Núñez, Ramón Mendoza, Augusto César Lendoiro o Florentino Pérez. Aquest darrer, sense anar més lluny, va convertir en temps de José María Aznar la llotja del Santiago Bernabeu en una segona seu del Consell de Ministres.

Fins ara, i amb el permís de José María Ruiz Mateos i senyora, el gran paradigma d'aquesta realitat havia estat l'ex-president de l'Atlético de Madrid, Jesús Gil y Gil. Perquè Gil, abans d'apoderar-se d'un club que va acabar intervingut judicialment perquè els seus comptes eren pur txapapote, i molt abans encara de convertir Marbella i la Costa de Sol en el seu "cortijo" particular, ja havia estat a la presó per l'afer de Los Ángeles de San Rafael: l'enfonsament el 1969 d'un restaurant en una urbanització de la seva construcció a la província de Segòvia on van morir 58 persones. Per allò va ser condemnat a més de quaranta anys de presó, però un indult del dictador va deixar la seva pena reduïda a... 18 mesos!

Tornant al partit de dimecres a Sevilla, els dos "capos" dels clubs de la capital andalusa han resultat ser dignes alumnes de l'escola "gilista". De fet (en castellà diuen allò de Dios los cría y ellos se juntan) José María del Nido, president del Sevilla Club de Fútbol, és l'advocat de Julián Muñoz i de l'Ajuntament de Marbella en l'Operación Malaya, i s'ha vist involucrat en un bon nombre de causes judicials de les quals (de moment) n'ha sortit ben parat. Dels negocis del màxim accionista del Real Betis Balompié, Manuel Ruiz de Lopera, se n'ha escrit menys, potser perquè venen més les seves excentricitats, com la de canviar el nom de l'estadi Benito Villamarín (president del club quan es va construir el camp) pel de Estadio Don Manuel Ruiz de Lopera.

Però ni la presència de personatges tan patètics com Del Nido i Lopera, ni el seu foc creuat de declaracions pressumptament incendiàries (encara que a la majoria ens acabessin semblant una baralla de pati de col·legi) serveixen per explicar alguns comportaments que es van veure dimecres a l'estadi bètic. I no em referixo al fet en sí del llançament de l'ampolla que va enviar Juande Ramos a l'hospital, perquè entre cinquanta mil espectadors sempre es pot colar un imbècil. El que em té, des de dimecres passat, absolutament horroritzat, són els talls de so que les emissores de ràdio han anat emetent i on se sent bona part de l'estadi cantant a cor "Juande muérete". O les cròniques periodístiques que expliquen com, quan l'entrenador del Sevilla era atès en una UVI mòbil, aquesta va ser apedregada (algú havia vist mai apedregar una ambulància!?) entre crits del tipus "dejadle que se muera, que no es del Betis".

A mi personalment se'm fa dificilíssim trobar una explicació a aquests fets. Puc entendre que la passió per uns colors, en la seva màxima expressió i magnificada per l'efecte d'una massa enfervorida, porti honorables ciutadans a enrecordar-se'n de la mare de l'àrbitre o a ridiculitzar la suposada tendència sexual d'un jugador de l'equip contrari. Accepto que això pot, fins i tot, arribar a formar part de l'espectacle. Però el que va passar dimecres a Sevilla va superar amb escreix tot això. Perquè, com titulava l'endemà el diari esportiu Marca: "Y si a Juande lo hubieran matado?" Doncs com va passar fa unes setmanes a Itàlia, quan un derbi Catania - Palermo va derivar en una batalla campal que va acabar amb un policia mort: unes setmanetes de "commoció nacional"... i torne'm-hi, que no ha estat res. Perquè l'espectacle ha de continuar, oi?