Aquí va el segon (i últim, tampoc és qüestió d'avorrir) lliurament de dissertacions des de l'hamaca:
El pacifista amic d'ETA. Reconec que la mort de Lluís Maria Xirinacs no em va produir ni fred ni calor. Sóc massa jove (sí, de veritat!) per recordar en primera persona els seus temps de militant pacifista i de lluitador per les llibertats. I en la seva darrera època, la del discurs al Fossar de les Moreres per la Diada de 2002, sempre em va donar la impressió de ser un home amb un malaltís afany de protagonisme i un xic il·luminat, que enyorava el passat (per allò del que hagués pogut ser i no va ser) més que no pas vivia el present. En qualsevol cas, el seu suïcidi i el posterior funeral a Santa Maria del Mar van servir perquè tornessin a fer-se paleses dues postures ben vigents a la societat catalana i que, de tant extremadament allunyades, s'acaben assemblant per estúpides i demagògiques: la dels qui pretenen atorgar falsos carnets de catalanitat vertadera i la dels qui identifiquen malintencionadament nacionalisme amb radicalitat i violència. Res de nou, vaja.
La crisi de les hipoteques de risc. (Per cert, hi ha alguna hipoteca que no sigui de risc, si més no per qui la subscriu?) Dit això, i per més que ho he intentat, ho he d'admetre: No he entès res. No he estat capaç de comprendre com, d'un dia per l'altre, la suposada bonança econòmica salta pels aires, les borses es desinflen i els bancs han de demanar crèdits. I el que és pitjor: Em temo que no sóc l'únic. Em dóna la impressió que som una immensa majoria els ciutadans que ens mirem amb cara de tòtils i com si no anés amb nosaltres, ja no aquest esdeveniment puntual, sinó el seguit de moviments (sovint tan espasmòdics) d'això que anomenen macroeconomia. Això sí, qui més qui menys es quedarà amb la impressió que, al final, quan "el sistema és reajusti", els danys recauran irremeiablement sobre els mateixos de sempre...
El pacifista amic d'ETA. Reconec que la mort de Lluís Maria Xirinacs no em va produir ni fred ni calor. Sóc massa jove (sí, de veritat!) per recordar en primera persona els seus temps de militant pacifista i de lluitador per les llibertats. I en la seva darrera època, la del discurs al Fossar de les Moreres per la Diada de 2002, sempre em va donar la impressió de ser un home amb un malaltís afany de protagonisme i un xic il·luminat, que enyorava el passat (per allò del que hagués pogut ser i no va ser) més que no pas vivia el present. En qualsevol cas, el seu suïcidi i el posterior funeral a Santa Maria del Mar van servir perquè tornessin a fer-se paleses dues postures ben vigents a la societat catalana i que, de tant extremadament allunyades, s'acaben assemblant per estúpides i demagògiques: la dels qui pretenen atorgar falsos carnets de catalanitat vertadera i la dels qui identifiquen malintencionadament nacionalisme amb radicalitat i violència. Res de nou, vaja.
La crisi de les hipoteques de risc. (Per cert, hi ha alguna hipoteca que no sigui de risc, si més no per qui la subscriu?) Dit això, i per més que ho he intentat, ho he d'admetre: No he entès res. No he estat capaç de comprendre com, d'un dia per l'altre, la suposada bonança econòmica salta pels aires, les borses es desinflen i els bancs han de demanar crèdits. I el que és pitjor: Em temo que no sóc l'únic. Em dóna la impressió que som una immensa majoria els ciutadans que ens mirem amb cara de tòtils i com si no anés amb nosaltres, ja no aquest esdeveniment puntual, sinó el seguit de moviments (sovint tan espasmòdics) d'això que anomenen macroeconomia. Això sí, qui més qui menys es quedarà amb la impressió que, al final, quan "el sistema és reajusti", els danys recauran irremeiablement sobre els mateixos de sempre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada