De Carla Bruni a Pilar Rahola

Llegia ahir un article de Jordi Bianciotto, crític musical de El Periódico, on atorgava a Carla Bruni el "Premi a la Redempció 2007". I tot perquè la Bruni era, no massa anys enrere, el viu exemple de la frivolitat de la passarel·la, i ara se'ns apareix com a cantant de culte, versió intel·lectualoide. No penso posar en dubte el criteri de l'autor, més que res perquè la vida d'una abans-model-ara-cantant m'interessa més aviat poc. Ara bé, com a cas paradigmàtic de redempció, digne no només de premi sinó d'estudi per part dels sociòlegs patris, a mi fa temps que em té perplex el de Pilar Rahola.

Analitzem-lo una mica, només per sobre. La Rahola era, a mitjans dels noranta, la icona femenina de l'independentista català; diputada al Congrés i tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Barcelona per ERC. L'any 97, a causa de "greus dissensions internes que deriven en una guerra oberta" a Esquerra (cita de la seva web personal) abandona ERC i, amb Àngel Colom entre d'altres, funda el Partit per la Independència. Això sí, durant prop de tres anys, en lloc de tornar l'acta de regidora a Esquerra, protagonitza un dels casos de transfuguisme polític més sonats de la història de la democràcia a Catalunya.

A les eleccions municipals de 1999 el PI resulta escombrat. Obté cinc regidors a tot Catalunya. A Barcelona, amb Pilar Rahola de cap de llista, no arriba a l'1% dels vots (ERC se'n va per sobre del 6,5%). Àngel Colom demana asil polític a CiU, però ella no l'acompanya i abandona la política. Des d'aquell moment la seva màxima notorietat l'assoleix com a tertuliana televisiva a l'inefable "Crónicas Marcianas", al costat de personatges de la talla intel·lectual del "padre" Apeles, Boris Izaguirre, Javier Cárdenas i el comte Lecquio, entre d'altres.

Un cop tancat el xiringuito marcià comença la part de la biografia de la senyora Rahola que jo no aconsegueixo assimilar (l'anterior l'assimilo per la gran capacitat humana d'adaptar-se al medi quan es tracta d'arribar a final de mes) Mentre els seus col·legues d'escridassades nocturnes desapareixen del mapa o, en el millor (o pitjor) dels casos passen a nodrir el catàleg d'esperpents de les tele-escombraries pàtries, a la Pilar la comencen a reclamar des dels mitjans de comunicació, diguem-ne, seriosos. Periodistes de reconegut prestigi com Luis del Olmo, Antoni Bassas i, sobre tot, Josep Cuní, la converteixen en analista de referència de la política catalana. Una "creadora d'opinió", que se'n diu.

I així fins avui. Ara mateix Pilar Rahola publica articles a El País, El Periódico de Catalunya i el Diari-subvencionat-altrament-anomenat-Avui. I és una de les protagonistes de les tertúlies dels Matins de TV3 (la Teva?). Allà on va deixa constància de quines són les seves obsessions. Una és la crítica (no negaré que de vegades, només de vegades, justificada) a tot el que olori a Islam, i la defensa a ultrança de l'estat d'Israel, assassinats sel·lectius inclosos. L'altre (oh, sorpresa!) és la repassada contínua, sovint despiadada, a la classe política del país.

Recordo quan, passades les eleccions autonòmiques de novembre passat, la Rahola i el seu inseparable Cuní intentaven desxifrar el significat de l'elevada abstenció. Van concloure que la classe política i la ciutadania circulaven per vies diferents, i que en conseqüència els votants havien perdut la fe en uns dirigents més preocupats per assegurar-se la seva quota de poder que per resoldre els problemes de la majoria. Tampoc vull oblidar el reguitzell de comentaris burletes, ratllant l'insult, que ha dedicat en els darrers dies a l'Imma Mayol després que l'ecosocialista digués que "entre un okupa i un especulador, jo estic amb l'okupa".

No seré jo qui li negarà a Pilar Rahola el dret a opinar i, si li paguen, a fer-ho en públic. Tampoc tinc massa interès a rebatre-li arguments. El que sí li agrairia és que, posada a ser paladí de la decència política, admetés que allò del seu transfuguisme va estar molt lleig i no va contribuir, precisament, a millorar el grau de confiança dels ciutadans en la classe política. O que, a banda de jutjar la frivolitat i la irresponsabilitat alienes, entonés un "mea culpa" pels seus anys (molt ben pagats, per cert) al repugnant circ-menjadora de Xavier Sardà.

Almenys la Carla Bruni ha admès que la professió de model té gran part de bluf i de mentida...