Fàstic i fastig

"Fàstic", diu el diccionari, significa "Sentiment de repugnància". No confondre amb "Fastig" (sense accent i acabat amb "g"), que vol dir "cansament de l'ànim per una cosa de què ens sentim saciats". Encara que, de vegades, hi hagi situacions que a un li provoquin tant una sensació com l'altra. Per exemple, l'actitud del Partit Popular envers tot el que envolta la situació política a Euskadi.

Durant els prop de deu mesos de treva d'ETA, la plana major del PP no va deixar de bombardejar-nos amb la teoria que l'Estat s'estava abaixant els pantalons davant dels terroristes. Segons això, mentre el Govern negociava i pactava amb ETA sobre l'autodeterminació, la territorialitat i l'amnistia per als presos, els jutges aplicaven la llei amb màniga ampla (o directament se la saltaven) i les forces de seguretat donaven peixet a pistolers i "kaleborrokos".

Particularment patètic em va semblar, durant tot aquest període, el paper d'Ángel Acebes. Deixant de banda la vergonya aliena que em suposa veure aquest personatge com a membre de la cúpula dirigent del primer partit de l'oposició, la seva recurrència en l'argument que "el procés de pau estava donant aire a ETA quan aquesta estava pràcticament derrotada" m'omplia de perplexitat. ¿Com s'ho havia fet, benvolgut Señor-Dos-Líneas-De-Investigación, una banda "acorralada per la justícia i les forces de seguretat de l'Estat", per fer saltar pels aires els trens de Madrid? Ah, m'oblidava de la "teoria de la conspiració": En els atemptats de l'11M ETA havia tingut el suport del PSOE, els serveis secrets marroquins, policies corruptes, fabricants d'àcid bòric, el Grupo PRISA, Pilar Manjón, Almodóvar i McNamara, l'equip reserva del Rayo Vallecano, un venedor de cupons del carrer Serrano i el col·lectiu gai de Chueca al complet. Així qualsevol!

Tornant a on estàvem: Que el 30D va quedar demostrat que ni territorialitat, ni amnistia, ni (llàstima!) autodeterminació.

Arribats a aquest punt un (il·lús!) podia esperar que, després de l'atemptat de Barajas, el PP considerés que la ruptura del procés de pau ja era per sí sola una victòria política fàcilment convertible en rèdits electorals i que, ni que fos recordant la ruptura de l'anterior treva el 1999 quan Aznar era president del Govern, optarien per plegar veles i no furgar més en la ferida.

Però no. Mentre la resta de forces democràtiques (amb les seves legítimes diferències) tancaven files a la recerca de la unitat d'acció contra ETA, Rajoy i companyia no han dubtat a seguir utilitzant la política antiterrorista per fer campanya electoral (per cert, ¿això no ho vetava explícitament el famós "Pacto por las Libertades y Contra el Terrorismo" que al PP tenen de lectura de capçalera al costat de la "Sacrosanta Constitución" i el "Camino" d'Escrivá de Balaguer?)

La falta d'escrúpols i de vergonya del Partit Popular (i d'aquesta filial que s'han muntat a l'AVT gràcies a l'inefable Francisco José Alcaraz) ha arribat al seu súmmum aquest darrer cap de setmana amb la seva negativa a assistir a la manifestació convocada pels sindicats i les associacions d'immigrants equatorians a Madrid. Segons el mateix Alcaraz, en una opinió secundada per la cúpula popular, "la manifestació era partidista i el seu lema inacceptable".

Quin era aquest lema, partidista i excloent, que va fer que el PP fos l'únic partit polític que faltés a la convocatòria de dissabte? Doncs era, textualment: "Per la pau, per la llibertat, contra el terrorisme". S'entén, doncs, que Rajoy i els seus no anessin a la marxa. Perquè amb pau, amb llibertat i sense terrorisme no hi ha vots tacats de sang.

Per cert, he dit que el PP va ser l'únic partit que no va anar a la mani? Fals. Tampoc hi va anar Batasuna.