Sant Tornem-hi... (1a part)

Encara que els meteoròlegs i els astrònoms insisteixin a dir el contrari, l'estiu s'ha acabat. Els nens (i les nenes) ja han tornat a l'escolai els pares (i les mares) als embussos de trànsit. Els psicòlegs es fan d'or curant depressions post-vacances i els advocats fan el mateix tramitant els divorcis de les parelles que han descobert, durant la dura convivència de l'agost, que no se suporten.

Amb la celebració de la Diada també la classe política dóna per finalitzada la treva estiuenca. Una treva, tot sigui dit, que aquest any a la pràctica no ha existit. I ara al blocaire, que tot just intenta tornar a la rutina, se li acumula la feina de dir la seva sobre els temes que han mantingut, també a l'estiu, accelerat el pols de l'actualitat. Sí, ho podia haver fet abans, però... qui llegeix blocs a l'agost, podent estar a la platgeta!?

Aquí va, doncs, un primer lliurament de les meves cabòries estiuenques:

El debat de les infrastructures. Els col·lapses a les autopistes, l'apagada de Barcelona (hi haurà boom de natalitat el proper abril?), l'eterna crisi de Rodalies... Tot plegat ha contribuït a generar una certa (i en bona mesura justificada) sensació que les coses no van bé, sobre la qual ja gaire bé tothom ha dit la seva. I, en certs casos, de manera interessada i aprofitant, com diuen en castellà, que el Pisuerga passa per Valladolid. Que calen més inversions? Evidentment! Però potser el problema és més de microcirurgia allà on fa falta que no pas de grans operacions: Ni la MAT solucionaria els problemes d'abastament elèctric a l'àrea metropolitana ni les autopistes es poden dissenyar pensant en un flux de vehicles que només es dóna tres o quatre vegades a l'any...

La mala jugada de Zapatero als navarresos. Per què a Navarra no es pot formar un govern de progrés amb la participació de les forces nacionalistes? Per què el model que sí és vàlid a la Generalitat i a la Xunta no ho és al Govern Foral? Tanta por tenia el PSOE que un pacte amb Nafarroa Bai li fes perdre vots (i potser les eleccions generals) als feus dels barons socialistes? La desició del PSOE, executada per aquest braç armat de l'aparell del partit que és Pepe Blanco, no només desautoritza el Partit Socialista Navarrès, que o molt m'equivoco o poc podrà contribuir a la reelecció de Zapatero el proper març. També deixa tocats els arguments dels qui, com la gent d'Aralar, pretenen convèncer el món de l'esquerra abertzale que qualsevol idea és defensable per mitjans pacífics i democràtics. Fins quan serà considerat un apestat Patxi Zabaleta?

Corrents interns, plataformes i d'altres històries sobiranistes. Primer van ser a ERC la gent de Carretero per una banda i les JERC i l'Uriel Bertran per una altra. I després, no passava dia sense que algun conseller nacional de CiU creés el seu xiringuito per competir a la lliga per veure qui la té més llarga (la vena sobiranista, s'entén). Entre refundacions del catalanisme, cases comunes d'estil mas-maragallià i referèndums a la quebequesa ens hem oblidat que, tan important o més que el debat identitari, és l'eterna lluita entre esquerres i dretes. Perquè, si elevar el sostre de l'autogovern no ha de servir per fer un país socialment més just i mediambientalment més sostenible, potser que ens deixem de tantes històries...

Llibertat!!!

CONTRA LA CENSURA I PER LA LLIBERTAT

VISCA LA REPÚBLICA!

VISCA EL JUEVES!!!

Lizartza i la Llei de Partits

Lizartza és un poblet de Gipuzkoa, d’uns sis-cents habitants, envoltat del típic paisatge basc de turons verds i rierols d’aigües netes i fredes, i situat al peu de la carretera vella de Pamplona a Sant Sebastià, molt a prop de Tolosa. Jo el vaig conèixer per casualitat, farà cosa de deu anys, quan buscava ja cap al tard un hotel on passar la nit abans d’arribar a Donosti.

Al Jose Mari, un hostal de carretera on el més gran era l’aparcament, hi havia habitacions de sobra tot i que estàvem a mitjans d’agost i a la costa, amb prou feina a mitja hora de cotxe, era impossible trobar allotjament. La majoria dels hostes eren camioners i viatjants de comerç, la majoria bascos i navarresos. Els meus acompanyants i jo érem els únics turistes, i a l’hora de sopar al restaurant vam despertar alguna que altra mirada escrutadora. No era pas que no fóssim benvinguts, però semblava evident que per allà no estaven massa acostumats a rebre visites foranes. Res que no solucionés una matrícula de Barcelona al cotxe i el fet d’expressar-nos amb un marcat (exagerat?) accent català.

Fins fa uns dies, Lizartza era per a mi un record de banys gèlids a l’Añarbe, al capvespre, i de visites nocturnes al bar del poble (sí, l’Herrikotaberna) on, a part de beure (molt) es cantava i es feien classes d’euskera. Però la setmana passada em vaig trobar aquell poblet basc a la capçalera de tots els informatius amb motiu de la presa de possessió, entre insults i més d’una empenta, de la nova alcaldessa, Regina Otaola, del Partit Popular.

En condicions normals, el nomenament de l’alcalde de Lizartza no seria notícia. Però es dóna el cas que de normals, les condicions, no n’eren pas. A les eleccions del 27 de maig a Lizartza només es va presentar una candidatura “legal”, la del PP. La llista d’Acció Nacionalista Basca havia estat invalidada als jutjats i el PNB, que havia governat entre 2003 i 2007 ni més ni menys que amb el seu portaveu nacional, Joseba Egibar, com a alcalde, s’havia postulat pel vot en blanc (Batasuna havia copat l’alcaldia fins el 2003). I els resultats de les urnes van ser: 142 vots en blanc, 186 nuls (majoritàriament d’afins a l’esquerra abertzale) i només 27 a la candidatura encapçalada per Otaola.

Dit d’una altra manera: El PP és l’única força representada a l’ajuntament de Lizartza havent obtingut poc més del 7,5% dels vots emesos. Qüestions legals al marge, no em sembla lògica la situació. Una cosa és expulsar els violents a les institucions i l’altra convertir aquestes institucions en reductes de poder allunyats de la realitat del carrer. Un poder, d’altra banda, molt relatiu i molt poc útil: Quina capacitat real tindran la senyora Otaola i el seu equip per “governar” el municipi? Quant de temps pot sostenir-se algú a l’alcaldia d’un poble on nou de cada deu veïns no el votarien mai de la vida? I encara més: Pot, aquest Ajuntament, jugar cap paper en el camí cap a la normalització de la situació política i de la convivència ciutadana? Les respostes a aquestes preguntes semblen evidents. El que no ho és tant, d’evident, és la solució a aquest trencaclosques que es repeteix a molts pobles del País Basc i de Navarra. Però, indubtablement, i vistos els fets, la solució no passa per l’actual Llei de Partits...

Iniciativa Verds, política a peu de carrer

(Article publicat a Línia Vallès el divendres 22 de juny)

No resulta senzill valorar els resultats obtinguts per ICV al Vallès Oriental a les eleccions municipals del passat 27 de maig. Han estat molts els factors, uns de més propers a la diversa realitat local i d’altres més relacionats amb la política general, que han propiciat un desigual grau d’èxit de les candidatures d’Iniciativa a la comarca.

Caldria començar, no obstant, dient que el principal motiu de satisfacció és el fet d’haver pogut presentar una desena de llistes més que al 2003, dada que reflecteix l’important expansió territorial d’Iniciativa, també a la nostra comarca. L’aparició d’aquests grups de companys i companyes, en molts casos amb gent molt jove, decidits a acostar el projecte ecosocialista a municipis on fins ara aquest no era present ja és, per sí sola, una molt bona notícia.

Un altre aspecte a destacar és que, en la propera legislatura, ICV formarà part del govern a més municipis, on serà la garantia de polítiques d’esquerres i ecologistes de debò. Sense els bons resultats d’Iniciativa no haurien estat possibles noves majories de progrés (Aiguafreda, Bigues i Riells, Santa Maria de Palautordera...) ni la consolidació d’altres governs de l’esquerra plural nascuts en legislatures anteriors. Mentrestant, altres opcions “d’esquerres” han propiciat, per acció o per omissió, que ajuntaments on eren possibles majories de progrés (La Garriga, Cardedeu, La Roca, Sant Celoni...) hagin quedat en mans de CiU.

Dit això, és evident que també hi ha motius per a la reflexió autocrítica allà on els números no han sortit. ICV s’ha quedat fora de cinc ajuntaments on era present abans del 27-M. D’entre aquests mereix especial atenció el cas de Granollers, on els 916 vots obtinguts (el 4,3% del total) no han estat suficients per conservar la presència al consistori. Aquests resultats no són, ni de lluny, els que esperàvem la gent d’Iniciativa, i per tant ara s’obre un període per analitzar quines han estat les causes d’aquesta davallada, unes causes que de ben segur són prou complexes com perquè dediquem temps i esforç a evitar que es tornin a produir.

Aquesta ferma intenció d’esmenar els errors que s’hagin pogut cometre no treu, no obstant, que Iniciativa mantingui, també a Granollers, la mirada posada en el futur amb il·lusió i amb compromís; un compromís amb les persones que ens han votat, però també amb la ciutat en el seu conjunt.

ICV és un partit amb voluntat de governar i d’estar present a les institucions, però sense oblidar que la política es fa també amb el contacte directe amb la gent i plantejant propostes que responguin a les problemàtiques quotidianes de la ciutadania. És per això que els resultats del 27-M ens han d’esperonar, més encara, a treballar des de tots els àmbits on ens sigui possible per l’equitat, l’ecologia i l’ètica que pregonàvem en el nostre programa electoral. I això caldrà que ho fem de la mà dels moviments socials, de les entitats, dels col·lectius i de les persones individuals amb qui compartim plantejaments i objectius. Una política, en definitiva, a peu de carrer.

Bona gent

Dissabte passat vaig assistir a l'acte d'enviament de voluntaris i voluntàries 2007 de l'ONG Associació Solidaris amb el Desenvolupament Bolivià. Un grup de gent jove (en alguns casos, molt jove, en d'altres no tant, oi Alberto?) que dedicarà el seu estiu, les seves vacances, a treballar en projectes educatius i d'inserció laboral destinats a millorar les condicions de vida d'altra gent jove que, pel simple atzar que suposa néixer en un país en vies de desenvolupament com és Bolívia, té unes perspectives de futur que els qui vivim al primer món segurament no arribem a imaginar.

L'acte de dissabte va celebrar-se a l'escola que la congregació dels Salesians té al carrer Rocafort de Barcelona. Destaco aquest detall perquè els qui em coneixen saben de la meva aversió cap a tot el que faci olor de vi de missa, una aversió que (negacions de la ciència al marge) té molt a veure amb els tradicionals posicionaments conservadors de l'Església, que - més al nostre país, i amb excepcions tan honroses com escasses - ha tingut el costum d'estar sempre més a prop dels poderosos que dels necessitats.

No sóc jo la persona més adequada per opinar sobre elements doctrinals, però des de la meva ignorància en la matèria em dona la impressió que el que vaig veure dissabte s'assembla molt més a una visió cristiana del món que ens envolta que no pas les declaracions habituals de monsenyor Rouco Varela i, ja no diguem, que les homilies matutines que emet Federico Jiménez Losantos des de l'emisora de l'episcopat espanyol. De debò que aquests personatges pertanyen a la mateixa Església que Pere Casaldàliga i Leonardo Boff!?

En fi, que si se'm permet la frivolitat, i parafrasejant aquell hugonot rei francès: Bolívia bé val una missa. I la gent que vaig conèixer dissabte, unes novenes i tot.

L'herència del regidor Vernet

Com ja sabreu, després de les eleccions del passat 27 de maig Iniciativa per Catalunya Verds hem quedat fora del consistori de Granollers. Temps hi haurà per analitzar els motius d’aquests mals resultats i per fer plantejaments de futur. Caldrà fer autocrítica, evidentment, però avui i per fer el meu retorn a la blogosfera després de força setmanes prefereixo parlar de l’herència que Iniciativa deixa a la ciutat després de quatre anys al govern municipal.

Independentment de les aportacions que ICV hem fet en els darrers quatre anys al govern de la ciutat (moltes i prou valuoses; valgui com a exemple la defensa a ultrança de Palou com a zona no urbanitzable en el POUM recentment aprovat) no hi ha dubte que del que més orgullós em sento és del paper dut a terme des de la Regidoria de Mobilitat, creada precisament el 2003 i encapçalada durant tot aquest temps pel company Jaume Vernet.

En quatre anys, des de la Regidoria s’ha fet una aposta decidida i valenta per una mobilitat sostenible. Decidida perquè, amb pocs mitjans però amb molta voluntat política, s’han posat en marxa iniciatives notables, com ara el servei de bus als polígons, els itineraris escolars o la signatura del Pacte per la Mobilitat i la constitució del Consell Municipal de la Mobilitat. I valenta perquè en determinats moments ha calgut prendre decisions que, probablement, no eren les més populars possibles, però que estem segurs que eren les millors que es podien dur a terme en vistes al futur de la ciutat.

L’última acció de govern d’en Jaume Vernet al capdavant de la regidoria va ser la presentació, el passat dimecres, del servei de lloguer de cotxe compartit, el “Carsharing”. D’aquesta manera, Granollers es converteix en la segona ciutat de l’Estat, després de Barcelona, en dotar-se d’aquest sistema de racionalització de l’ús del vehicle que ja fa anys que triomfa arreu d’Europa. I en les properes setmanes i mesos s’inaugurarà la nova passarel·la de vianants sobre el Congost; es posarà en funcionament el servei de bicicletes de lloguer finançat mitjançant un conveni pilot amb l’Institut Català de l’Energia; es continuarà amb la reurbanització de determinats carrers a un sol nivell amb l’objectiu de pacificar-hi el trànsit i millorar-hi l’accessibilitat a les persones amb mobilitat reduïda; es procedirà a l’ampliació de l’illa de vianants del Centre... Mesures, totes elles, fruit de l’esforç i la feina ben feta per Iniciativa durant la darrera legislatura.

En Josep Mayoral té tota la legitimitat per fer, durant els darrers quatre anys, les polítiques que consideri més adequades per a Granollers. La ciutadania així ho ha volgut, i contra això no hi ha res a dir ni a fer. Si un cas recordar-li que, particularment en matèria de mobilitat, hi ha hagut qui li ha obert camí tot i els seus dubtes i una certa manca de gosadia a l’hora d’afrontar determinades actuacions. Que ara no li faltin ni valor, ni sort ni encert per continuar amb aquesta tasca.

Corruptes!!!

En els darrers dies han sortit a la llum dos casos de presumptes irregularitats comptables en dues ONG prou conegudes: Anesvad, dedicada a l’acció sanitària i social en països en vies de desenvolupament; i Intervida, especialitzada en processos d’apadrinament d’infants al tercer món.

Les organitzacions no governamentals acostumen a aparèixer en les enquestes d’opinió com el conjunt d’entitats millor valorades socialment, amb puntuacions molt més altes que les que solen rebre l’Església, la judicatura, els mitjans de comunicació, els sindicats i, per descomptat, la classe política. I això és així no només per la bona imatge que s’associa a les ONG, sinó pel descrèdit i les ombres de corrupció i de partidisme que solen acompanyar polítics, jutges, fiscals, periodistes o bisbes.

Vagi per endavant la meva fervent admiració per la tasca que duen a terme la immensa majoria de les organitzacions no governamentals, des de les més conegudes (algunes - Greenpeace en seria el cas més paradigmàtic - es poden qualificar fins i tot de “mediàtiques”) fins les més anònimes. De fet, si visiteu l’apartat d’enllaços d’aquest bloc, en trobareu unes quantes a les quals pago religiosament les meves quotes i on no participo més activament per allò que el dia té només vint-i-quatre hores. Les ONG són actualment imprescindibles per cobrir els forats que, per desgràcia, deixen les administracions en àmbits tan diversos com la defensa del medi ambient, la lluita per la igualtat entre totes les persones o la cooperació internacional. Per això és particularment dolorós descobrir que, en una petita minoria d’aquestes organitzacions, també s’hi ha fet lloc la corrupció.

Casos com els d’Anesvad i Intervida poden generar inseguretat i dubtes entre les persones que, amb la millor voluntat del món, dediquem temps i diners - sovint sense anar sobrats de cap de les dues coses - a causes que considerem justes. Conec algú que fins i tot s’està plantejant deixar de fer-ho. Actitud errònia, aquesta! El desvergonyiment i la manca d’escrúpols d’uns pocs indesitjables no poden tirar per terra la fantàstica feina que fan la immensa majoria de les persones que treballen a les ONG. Que hi ha aprofitats? Evidentment. També hi ha una petita proporció de corruptes, trepes i malversadors entre els periodistes, els metges, els notaris, els sindicalistes, els farmacèutics, els drapaires, els esportistes d’elit, els lampistes o els funcionaris públics . Deixem-ho en què és un inconvenient de la pròpia condició humana.

I entre els polítics? Serveixi el raonament anterior per trencar-hi una llança a favor. El proper 27 de maig hi ha eleccions municipals. Només a Catalunya s’escullen més de 900 alcaldes i de 8.000 regidors (multipliqueu-ho per n i obtindreu el número de persones que opten a ocupar un d’aquests càrrecs). Ara hi ha dues opcions: Una, mantenir que aquests no-sé-quants milers de càrrecs electes en potència són (som?) tots iguals i que actuen tots per interessos personals. L’altra, creure que entre els molts de ciutadans que en les properes eleccions aspiren a ser escollits, la immensa majoria ho fan perquè creuen realment que poden aportar quelcom per millorar els nostres pobles i les nostres ciutats. I que, per desgràcia, entre ells es colarà algun corrupte, trepa i malversador. Com entre els periodistes, els metges, els notaris...

Jo personalment em quedo amb la segona opció. I vosaltres?